Num 138. En totes les èpoques, els nens son nens. (continuació)
Aliè a les conversacions incoherents dels adults i, evidentment, forà als meus pensaments sobre els rinxols, el meu germà petit, decideix abandonar el caos que acabava d’espargir per investigar un temptador armariet al costat d´on es pengen el pentinadors.
La mare i la senyora no deixen de parlar, les sento de lluny, a tres kilòmetres de les meves cabòries, fent bromes que no entenc sobre l’home vestit de blanc, un cantant, que surt retratat a la revista.
M’he posat perfum de mostra, d’un tipus diferent a cada galta i m’he tret les gometes per raspallar un cabell que ara sembla electrocutat.
Amb la ratlla al mig, per efecte de les trenes i “l´arrissament”, el pèl es manté perpendicular al meu cos. Me l’esclafo pressionant, creuant el braços damunt del cap però no hi ha manera, a la que els retiro es tornen a aixecar. Crec que si em llencés d’un primer pis em serviria de planejador. Igual, si. Soc una escarola en expansió horitzontal.
Amb aquestes estic quan d’esquitllada veig el nen: Ostres! Ha trobat una bossa de “xuxes”.!
Jo i el meu platet volador, un perímetre cranial que ara fa quasi un metre, fem un saltiró i anem a veure que en pesquem.
No les hi puc prendre totes, m’amenaça fent caure els ulls i torçant la boca, plorarà i me les carregaré. Al final, si no vull quedar-me sense, millor li negocio els dos xiclets a canvi d’una bossa de “kikos” que no m’agraden gaire.
- Ja estàs, maca. Diu la mare a la clienta mentre li passa un plomall ple de talc a les espatlles. – guapíssima!
En sap un munt de pentinar. Totes queden encantades i paguen sense queixes. Me’n sento orgullosa.
Es diuen adéu, però, de sobte, la dona gira el cap, buscant-me. Com que sé la que m´espera, em protegeixo; soc, just al darrera de la mare.
Quina mala sort! m’ha vist. M´ha vist i per uns segons no se’n sap avenir del meu matoll
– Oh, però quina mata de pel te aquesta criatura!!
Per desgracia meva, li dura poc l’espant.
De seguida decideix acostar-s’hi. Remena per sota i m’enxampa una galta. De la espessigada, que la duré calenta tota la tarda.
(continua)
Segueix innocentades | Comentari (0)Num 137. En totes les èpoques, els nens son nens.
Hi ha llum a l’altra banda dels finestrons de la perruqueria pel que deu ser mig matí o primera hora de la tarda. Esta tot entelat. En te la culpa l’última ruixada de laca amb la que la Remei, veïna del bloc B, se n’acaba d’anar.
La mare “arregla” una senyora. No hi ha ningú més. Jo soc a la butaca del costat.
Em miro al mirall i em gronxo perquè el sillonet es d’aquells que giren. Quan no estan pendents de mi, em fa gracia envelar-m’hi i donar voltes i voltes i, quan m’aturo, em fa morir de riure si se’m belluga la vista. Ara procuro no fer-la girar molt perquè la posa nerviosa i no son maneres d’estar quan la mare treballa.
El meu germà és a terra, jugant. Fa soroll amb la boca de cavalls al galop i tragina amb el cistellet de pinces.
La espio a través de l’espill. Li ha tret la “red” i els “rul·los”, ara la raspalla amb energia, cap aquí i cap allà, la dona fa esforços per no deixar-se endur per les embranzides. Penso, perquè tanta estona al “secador” si ara la despentina? No quedarà bé.
La clienta ho és de tota la vida i m’ha vist créixer, cada vegada que ve i hi sóc, fa un crit de sorpresa i no deixa de repetir que m’he fet tant gran. Es una pesada. Hi torna amb les mateixes preguntes i no tinc ganes de respondre. Li dic que si i que no i prou, fluixet, i m’ho fa tornar a dir perquè no em sent. Que és sorda? Crido més i de males formes, callaria com una “maleducada” però provo de complaure-la perquè la mare em mira d’una manera que diu que està enfadada i que, si no soc simpàtica, ui! desprès.
De cop, un “Patapam!!!” ens treu l’ànima de lloc. Quin ensurt!
Ens girem les tres per veure d´on ve el soroll i descobrim que el Marc ha fet caure el calaix del carret on s’hi posen els “bigudins”.
Faig morros. Em tocarà a mi recollir.
- Va, juga amb el nen!! M’ordena.
Però jo m’acabo de posar un clip al serrell i no vull. Li pregunto, amb la veu de bona nena que se fer, si desprès em posarà els cabells llargs.
Si em desfan les trenes se m’arronsa el cabell perquè el tinc enrinxolat com un xai. La meva cosina diu que es degut a les idees que hi ha dintre del meu cap. Es una teoria que defensa allà on va i jo no li discuteixo perquè ella es intel·ligent i sap més coses que ningú. Com que són cargolades, diu, et surten cargolats. No ho sé. Jo el vull fi com ella el te, d’aquells que es belluguen quan camines. Per això la mare de tant en tant me l’estira i quan ho fa, almenys, em creix tres dits. Aquest es el motiu perquè, fins gran, d’estirar els cabells jo n’he dit sempre, fer-los llargs.
(continua)
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 136. Sobre el proper capítol
Us faig saber que abans de fer l’article d’avui he hagut de demanar permís primer i desprès, he hagut de fer, també, una promesa.
Permís al meu germà que me l’ha concedit a canvi de la promesa d’escriure alguna cosa en un futur immediat que no el deixi com un innocentó i un pocapena.
Miraré de acontentar-lo, veurem que em surt. Ves que hi puc fer si ell es el meu primer referent a la vida per parlar de nens? El meu germanet petit.
El moment de la nostra infància que recupero pertany a finals dels anys setanta. Temps en que ell deuria tenir uns tres anys i jo vuit. No el tinc massa nítid, però. Bàsicament, la imatge més clara és la del final.
Ja ho reompliré com pugui per tal de que quedi coherent. La qüestió es fer servir l’exemple perquè l’anècdota no pot ser més il·lustrativa.
Ve lligat amb l´art. 131 i l’obsessió dels nens per posar-se tot el que troben en qualsevol forat del cos.
Segueix curiositats | Comentari (0)Num 135. febre
L’article d’avui el dedico a la Gisela.
De fet, el que us diré, surt quasi més de la seva boca que de la meva, tot i que jo segueixo sempre els seus consells.
Combatre la febre sol ser una de les preocupacions freqüents quan tenim nens petits. Sabem que és una símptoma però ens espanten les conseqüències de patir febres molt altes perquè hem sentit mil histories que ens venen al cap insistentment. A més, que coi, ens alteren els plors i ens angoixa saber que no estan sans. Hem de fer un esforç per mantenir el cap clar i més encara si ens “ataquen” a dues bandes.
El primer que em de saber es que, la febre, ajuda a curar. Han de tenir febre. Si un nen malalt el mantenim contínuament “afebril” impedim que la malaltia es resolgui en el seu curs natural i de passada l’intoxiquem.
Amb nens de més d´any i mig, la febre, s’ha de controlar a partir dels 38.5.
Quan ja ets una mare experta els termòmetres no et calen. En tindràs prou amb posar els llavis damunt les temples o el front. També tocant-los les mans i els peus perquè se solen posar molt freds. El remei de la Gisela i el meu , consisteix en tenir un potet a casa amb una barreja d’alcohol alcanforat i oli d’oliva (3 d’alcohol x 2 d’oli.).
Fes-los fregues als peuets amb la barreja per mirar de fer-los entrar el calor i, amb paciència, aconseguiràs rebaixar-los unes quantes dècimes sense necessitat de medicament. Mentre, posa’ls hi un drapet moll al front. Mulla’l i escalfa’l un moment al microones per tal que no els faci tanta impressió. Desprès el pots seguir mantenint moll sense haver de treure’l anant-hi afegint aigua al damunt.
Us ho explico perquè crec que és bo per tots no abusar de la química.
Ho comparteixo perquè a mi em va bé i a la Gisela també.
I, si més no, com diu la Bet, a males, et manté distreta, derives la preocupació, mentre esperes a que es facin les quatre hores de rigor per poder donar-li de nou l’antitèrmic.
Segueix nens malalts | Comentari (1)Num 134. Família nombrosa
Només una mare de bessons pot entendre la imperiosa necessitat d’emancipar els fills.
Que caminin aviat i sense ajuda, que mengin de tot i sols, que s’aguantin el pipi, que se sàpiguen vestir… a les mares múltiples que els nostres fills progressin ens regala llibertat. Un be molt escàs.
Com menys ajudes tenim més ràpid aprenen ells. Comprovat. Ni més ni menys intel·ligents, supervivència. I com mes nombrosos, més espavilen. Sense dubtes, aquesta competència es bona per ells. Un assaig pel mon real.
Fa poc, una mare em feia la següent reflexió: – Les dones que teniu tants fills, per força, n´heu desatendre’n algun. I jo li vaig respondre. – A un no, a tots. En un moment o altre a tots. I es una sort que això passi.
La naturalesa es sàvia i per aquest motiu a mi m’ha donat els fills a parells. A un de sol, l’hagués malcriat. Es fàcil fer petits monstres consentits i aviciats, perquè tenim innata una actitud de protecció que si no vas saturada és gairebé impossible d’eludir.
Aquesta actitud que tan ens costa de refrenar és negativa, perjudicial per ells. La nostra missió es que siguin capaços de viure si els faltem, recordeu? volem adults resolutius i no depenents.
Disculpeu-me si ara dic una barbaritat, però, al meu parer, haurien d’estar prohibits els fills únics, en excepció, es clar, dels casos en que no hi hagi més remei.
Em deia la Marta, mare d’un nen: – Jo hi estic molt el cas i el tracto igual que si en tingues tres. De tant en tant hi convido altres nens per compensar.
I la convivència? I l’amor dels pares, els avis, els tiets, l’amor que haurien dividir a parts iguals?
En una societat abundant com la que vivim com ens ho hem de fer per ensenyar-los a compartir, esperar el torn, cedir, barallar-se i perdonar, repartir? Com a un fill sol, si a vegades en sobra per quatre?, Com si son nens, els nostres, envoltats de gent que te tan per donar-los?.
Ha estat la meva una família nombrosa per casualitat.
M’hagués faltat el valor per haver-ho fet expressament.
Però, paga la pena l’esforç perquè sé que pels meus fills, els seus germans, son un regal, el millor que els podia haver passat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)