Num 115. Contagis
Intentar que els bessons no s’encomanin es quasi, quasi, tan difícil i esgotador com omplir un cistell d’aigua.
Hauríem de fer coses que les mares de bessons no fan:
Repartir les farinetes des de plats diferents, amb culleres independents.
Posar-los a dormir en habitacions separades.
A banyar a dues tandes.
Distingir i intransferir les seves joguines, els seus xumets, els biberons, la roba…. ufff. Tanta feina!
A la conclusió que he arribat és que si no pots amb l’enemic…
Ja no només no ho evito, sinó què, ho provoco. Tant com puc.
Més que res per que costa molt que es posin malalts al mateix temps. Acostumen a empalmar.
Així doncs, la mitjana està sobre els quinze dies per malaltia. Això es molt temps. La meitat d’un mes.
Per acabar fins el “gorro”. Segrestada a casa de dia i amb tortures insomnes de nit.
Per tant, com més aviat comencem, més aviat acabarem.
Sona malament, però, és per mi un triomf escoltar-los estossegar a la una.
Ah, però, no s’hi val a confinar-se, també aquí hi ha escrita la excepció.
En alguna situació, per més que traspassi mocs, per sorpresa meva, sense explicació, el cistell s’acaba omplint:
El Jaume va passar la varicel·la amb nou mesos i la Judit amb 6 anys.
Mira per on.
Segueix nens malalts | Comentari (0)Num 87. Bessons nen/nena
Si d’alguna cosa puc estar segura, desprès d’haver criat a dues parelles de bessons de sexes diferents, es que, sens dubte, els homes i les dones, som, en essència, ben distints. Tant, com ho son els cargols de les bavoses, per citar el primer que m’ha vingut.
Només cal mirar-nos. Els uns arrosseguen la closca buida tot el dia i les altres no. Es evident. Qui no ho vegi es cec. Apariencia física, vull dir. Perquè ni ens falta, ni ens sobra sinó, que es que som de dues menes. Buscar la igualtat és un error. A cadascú les seves habilitats. La solució és la tolerància. A la que suposem que faran com faríem es fracàs segur. En la majoria de casos ells prendran l’altra opció.
Per exemple, un exemple;
Soc netejant la cuina. Els grans al sofà miren el televisor i vigilen els petits. El Jaume te el comandament. Evidentment. El prem fort amb una mà mentre mira bocabadat el que surt per la pantalla. La Judit s’asseu la Martina a la faldilla. Li fa carantoines i li parla fluixet, per no molestar, i de tant en tant, fa una ullada per seguir el dibuixos animats. El Ton, com que no estan per ell, comença a plorar. La Judit mira de distreure’l com pot, amb la Martina a sobre, un ull a la tele, i la ma alçada sacsejant les claus que el nen proba d’agafar. I el Jaume, que fa?. Que fa? Es remou molest i augmenta el volum del televisor.
Tinc un grapat de mostres de conductes innates que per més que miro de corregir sorgeixen de nou. M’ha servit, almenys, per entendre que no ho fan expressament, que mira que m’ha costat de creure, sinó que son, som, com som.
Un incís vull afegir,
En les meves conclusions n’hi ha una altra a favor d’ambdós sexes.
Ens complementem i encaixem amb la precisió d’un trencaclosques.
La naturalesa femenina no té raó de ser sense la masculina. Deixant de banda els caràcters o les simpaties, ( el cargol i la bavosa poden ser intims o no) de totes les combinacions de bessons, hi poso la ma al foc, aquesta es la que dona millors resultats de convivència.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 78. Xantatge emocional
Es una tècnica. La millor. Ni “pam-pam” al culet ni res. Es mental. Amb paraules breus i gestos concisos en tens prou. A veure, no t’emocionis, això es gradual. A la primera de canto no faràs “txts” i vindran volant… Que esperaves? Els humans a diferencia dels animals ens falta insistir el doble per obtenir resultats. No t’hauries cregut que diries “magiapotagia” i ja esta! Es un procediment llarg.
L’aprenem a fer amb els nostres fills petits, i, pel que sembla, ho perfeccionem in extremis al llarg dels anys. Ratllem la perfecció quan ja som avis. La meva mare n’és una artista, per exemple.
Per iniciar-los és indispensable que la criatura tingui coneixement. Es inútil abans. Home, les seves dues neurones no donen per més. Et miren amb interès, si, però no t’entenen. Per molt que li diguis a un bebè de 8 mesos: – no ploris que la mama es posa trista. Seguirà bramant igualment. Hauràs d’esperar que faci l’any.
A partir d’aleshores pots començar amb subtils suborns amb que manipular-los més endavant.
Amb mi mateixa, en sóc un model ben clar, l’habilitat dels meus pares m’ha implantat una programació cerebral que, a hores d’ara, no tinc nassos de desafiar. N’hi ha prou amb un aixecament de celles d’un d’ells dos per a que corri a acontentar-los,. Parlem, es clar, de mi, que estic afectada en un nivell molt alt, el màxim, nivell 10. Amb els meus nens, amb 10 anys d’assaig he arribat al nivell 5, es a dir, em solen fer cas, aproximadament, la meitat dels cops que ho provo. Tot arribarà.
Com podeu veure, hi estic a favor del xantatge emocional, disfressa’l del que el disfressis, ( mètode recompensa, estimular per mitjà del premi…) tan és, però tu extorsiona’ls. Amb coneixement, eh? Que qui té poder està obligat a fer-lo servir amb justícia.
Que no quedin traumes.
Sinó, acabes fent associacions estranyes, com una de molt curiosa que em passa quan veig documentals del 3er mon: M’entra una gana!!!
Pensa que soc de les que puc estar a rebentar que mai no deixo res al plat, només que miri de retirar-lo que em ve aquella frase al cap amb profundíssima veu en off “els nens d´Africa no tenen menjar” i, menjo, vaja si menjo, fins que ho tinc tant ben escuradet que treu “brillo”.
Pobrets nens afamats, així tan fosquets de pell només n’havia vist a la televisió, santa innocència!, ves a saber que em pensava jo que em podrien fer si no m’ho acabava tot.
Segueix educacio infantil | Comentaris (5)Num 63. Dormir tota la nit
Efectivament, tenir fills, significa també nits en blanc. Però alguna, no totes. Sovint es més culpa nostra que d’ells. Llegeix i reflexiona:
” A partir del tercer mes, el bebè que durant el dia ha fet les tomes correctes, NO necessita alimentar-se per la nit. Si ho segueix fent és, tan sols, per vici.”
Als primers bessons els vaig consentir fins bora l’any i mig. A part de que, estic segura, m’he carregat algunes de les meves neurones per falta de descans, a ells, això, els va provocar uns patrons de son força inestables.
Amb els petits he fet d’aquesta frase quasi una llei. Des dels tres mesos i poc, mengen a les 8.30 del vespre i fins les 9 de l’endemà. T’asseguro que estan ben formosos i sense passar gana!!
Pensa-hi. La deixo aquí, subratlladeta i amb negreta.
T’ho dic, si trobes la manera, et servirà de molt.
Segueix consells | Comentari (0)Num 44. La gelosia entre germans bessons
Al voltant de les 6 setmanes de vida els bessons ja es somriuen entre ells.
Es veritat. Que significa? Doncs que no tenen noció del món l’un sense l’altra.
Si es així, en el seu univers, no hi ha ni reis per fer abdicar ni monarques repudiats, però, compte, ningú no diu que no sigui complicat governar quan el poder es de dos a la vegada.
D’entrada, cal organitzar-se. Repartir-se les delegacions. Esperar el torn de replica i deliberar pel consens. La unió fa la força i ho aprenen ràpid.
Amb els primers vaig pecar d’innocent, ara amb els segons pecaré també però els hi conec el joc:
Quan un plora per demanar, l’altra calla perquè sap que també n’hi haurà per ell. Quan un te gana i crida, l’altra obra la boca. Falta que et distreguis dient a un “no, això no es toca” perquè l’altra aprofiti per posar els ditets a l’endoll.
Creixen i es perfeccionen.
Si algú els dona un caramel, els dos en demanen un més pel germà (ja en tenen quatre). I si fan una malifeta i castigues al culpable el que semblava la víctima s’amotina i les negociacions es tornen tant interminables que el càstig es mes per tu que per ells.
No. Els bessons no tenen gelosia entre ells. Almenys no els “gelos” que jo conec, els que tan amargament vaig patir a la infància.
Que si es barallen? Doncs es clar que es barallen.
Ho fan els nens, ho fan els joves i ho fem els adults. Forma part de la convivència:
Una facultat més que ens distingeix com humans.
Segueix fills bessons | Comentari (1)