Num 108 Dentista
En una revisió dels grans el dentista m’ha dit que l’hi haig de portar els petits.
Em pregunta si es renten les dents cada dia. Al·lucino. Que m’hagi de posar vermella perquè els grans no se les netegen bé, doncs d’acord, però amb els petits? Que diu ara aquesta dona!!
Si hi ha algun dentista per aquí, em disculparà, però no ho entenc. Entre massa i poc.
Reconec que no vaig començar a netejar les meves fins que vaig ser gran. A partir dels 12? No ho sabria dir. Bé, periòdicament potser els 15. Que passa? Miro de ser sincera! Tampoc no em consta, ara que hi penso, que fos una costum massa estesa. No es que vulgui disculpar-me dient això, però d´entre els meus coneguts….bé, potser tinc mala memòria.
Parlaré del que sé. Els meus pares, per exemple, jo diria que l’hàbit els va venir cap els 40 i pico llargs, i, si els avis fossin vius no sabrien ni que fer-ne amb una eina semblant.
Serà en el meu cercle, el fet de viure a províncies, que era mes aviat “modernet el que en tenia costum i la majoria dels que ho feien, ho feien malament.
Ara, que això ens ha estalviat alguna caries de més? Segur. No dic que no. Però el meu pare ha complert el 67 sense ni un sol “empast” i això que ell més aviat glopeja que no pas es raspalla.
No cal fer-ne un gra massa. Que les dents s’han de netejar, es clar! Però primer espera’t a que surtin.
Mira, nosaltres, de petits, a casa, tampoc ens dutxàvem a diari. Si que érem marrans!! El diumenge i prou.
Comptant que no existien les tovalloletes i que quan omplíem la banyera ens hi ficaven als tres.
I, ves per on, resulta que, avui, desprès de recomanar per activa i per passiva els banys de cada dia doneu-nos senyor, ara ens diuen que es perjudicial per la pell, que n’hi ha prou amb un sol cop per setmana i, a poder ser, no t’ho perdis, sense sabó. A veure qui ho entén.
On s’ha vist!
Ma mare s’esgarrifa i això que no li he explicat encara lo del dentista.
I és que lo del dentista m’ha superat.
El que dèiem en el cap. 106, si ens ruixen perquè pugem l’escala, potser el mes coherent serà estampar-li un mastegot al que aguanta la manega
Segueix obsessions | Comentaris (3)Num 103. Un costum
Tinc un ritus.
Un ritual que el meu lot i jo fem cada nit. Cada nit. Totes les nits del món des de fa més de deu anys. Abans d’anar-me’n a dormir.
Es una estona bona que m’omple de pau. Que em diu que tot està bé, que la vida va com ha d’anar.
Encenc la llumeta de la meva tauleta i descalça per fer el mínim soroll començo una ronda. Visito les habitacions dels nens en la foscor més absoluta i quan estic segura que dormen plàcidament engego la llanterna i me’ls miro.
Hauria de deixar la pagina en blanc per ser sincera en la puresa dels seus silencis. Per explicar el que hi veig.
Primer passo pels petits. Desprès pels grans.
Amb ells, els grans, hi estic més estona. M’acomodo a un costadet del llit i els acarono sense quasi tocar-los, els faig un petó.
El Jaume gairebé ocupa el llit sencer. Sembla mentida. Té la pell molt fina, ple de borrissol de préssec a les galtes i el clatell encara li fa olor de nadó. Ha crescut molt. Però és petit. El meu nen gros. Que deu somiar?.
La Judit li passa un pam.
S’agafa al coixí amb passió. Sempre ha dormit així. Quan li trec els cabells de la cara, riu sense voler. Es belluga. Se’m gira panxa enlaire. S’ha quedat amb la boca oberta. Somric. Es tot ossos, té l´eixura d’un poltre desgravat i encantador.
Ella serà la primera que perdré. Ho sé.
Al febrer fan els onze anys i el seu cos canvia per moments. Quan parla, em mira, rondina, riu…se m’escapa la nena i m’apareix una doneta amb qui crec que m’hi entendré..
Quan la veig així tant quieta, l’abraçaria fins a fer-li mal.
Sabeu que no fa res que ella era també una boleta de pijama com les que dormen al fons del passadís ?
M’entorno al llit.
Llegeixo fins que l’esgotament em deixa.
Tanco l’interruptor del capçal i m’amago sota els llençols.
El meu últim pensament sempre és per ells.
Segueix curiositats | Comentaris (3)Num 100. Agressions
La meva germana i jo ens barallàvem molt. Molt és molt. Quan podia hi feia participar al meu germà també. Era petit i babau, feia tot el que li manava. Normalment era així, dos contra un. Pobreta.
A mida que creixíem la virolencia de les nostres disputes anaven en augment. Agressions verbals i físiques. S’hi valia tot i no ens estàvem de res. Recordo haver-la odiat fins a límits insospitats. Recordo haver-me tancat satisfeta en la meva habitació amb un grapat de cabells seus en el puny de la mà. Ella era mes llesta i a mi no em quedava una altra que la força bruta, jo era la gran.
La meva mare, esgarrifada, no sabia com encalmar tanta violència. Tot el dia cridava amenaces que mai acabava per complir. Es treia l’espardenya i ens perseguia. Garrotada va, garrotada ve. Eren altres temps.
El meu pare, en canvi, mai ens va alçar la mà ni la veu.
Solament en sentir-lo sospirar ni havia prou per obeir. No li tenia por. Li tenia el respecte que li havia perdut a la mare.
De ell he tret el referent envers els meus fills.
No he consentit, des del principi, ni una espenta. I ells ho han entès.
Avui presumeixo davant els amics de no haver-los pegat mai. Me’n orgulleixo d´haver- ho aconseguit.
A casa meva, de moment, ningú fa servir l’agressivitat i tampoc la sentim a faltar.
Veurem que passarà amb els petits i els instints innats del Ton, però, ara per ara, en els 10 anys dels grans puc assegurar satisfeta que, malgrat que discuteixen i criden i es fan morros per res, mai han passat de les paraules. Hi ha un codi clar entre ells que és inquebrantable i que no tolera ni l´insult ni el dany físic.
La pau al món comença a casa nostra. A la casa de cada un.
Com volem demanar un planeta sense guerres si no tenim control ni del nostre propi camp de batalla?.
D´alguna cosa ha de servir la intel.ligencia. Caldrà treure’n partit.
Segueix educacio infantil | Comentaris (2)Num 91. Una oca
Soc una oca lloca.
Grossa i estarrufada.
Les meves plomes fan olor a bressol net i cotó, són, calentes i acollidores i sempre apunt pel consol.
Quan es fa fosc m’adormo amb el bec sota l’ala i mai m’abandono del tot per poder espiar les meves criatures, per vetllar per elles i els seus somnis.
Diuen que la oca es capaç arrencar-se la pròpia pell per alimentar les cries.
A mi, els llavis em fan gust de llet i mel.
Els meus fills em prenen els petons perquè saben que son dolços i els expliquen com els estimo. Igual que fan els pollets al niu que amanyaguen la mare a picotejades perquè en volen més.
Quan tremolen els amago sota meu i així no passen fred. Si n´hi ha cap que se m’escapa el piulo amb l’angunia de que no li passi res.
Jo, ja feia molt que no em mirava en un mirall.
Perquè? Si, convençuda de la meva condició animal, estava creguda del que era i del que hi veuria. Es d’idiotes fer preguntes obvies.
Avui, d’esquena, m’he guaitat de reüll. D’esquitllada.
Esperava trobar-me la cua, com un plomall que em penja pel darrera, i, he descobert uns ulls. Els meus.
En la immensitat de l’au hi brillava una mirada que em deia, em recordava, em delatava a veu baixa i a crits, qui era jo abans.
Abans de que hagués sorgit efecte l’encanteri.
L’encanteri d’aquesta màgia tant forta que, sense saber com, m’ha convertit en l’oca que sóc.
Segueix convertir-te en mare | Comentari (1)Num 61. Espai particular
Amb els primers ja em va passar.
He descobert de nou que el lloc de la casa on prefereixo estar és el wc. El lavabo.
El freqüento tan com puc, però, sobretot, quan venen visites. A escollir les vistes de confiança, aquelles a les que puc endossar els nens amb tranquil·litat, les que em permeten passar la balda sense interrogants. Tanco la porta i la felicitat m’obre els porus. Sola, estic sola, soleta, sola. I m’assec amb calma, invocant tots els meus móns, els vells i els nous, sense haver-los de compartir amb essers diminuts que ploren i bavegen.
La gent hem d’evacuar, no? Res del que faig es estrany, ni està malament. Els abandono per necessitat.
Cada vegada hi tinc mes trastets al wc. Al començament traginava amunt i avall amb el llibre que llegeixo, al final li he trobat un raconet. Després, les cartes del cole dels nens grans, les ofertes del súper, alguna revista, coses que em queden per mirar …i, últimament, l’agenda i un boli i un paper per si se m’acut el que sigui. Com serà que estic pensant de posar-hi prestatges…
Quan ve la meva mare o són hores de cangur la diversió es multiplica; “cling” tanco i munto un spa.
La dutxa m’acaba d’aïllar del tot. Com si agafés un transbordador especial , el soroll de l’aigua m’abdueix. Ben calenteta, que em caigui potent damunt el clatell. Tanco els ulls. Se m’arrissa la pell. Quin gustet!!! Que bonic es tot!! Més, més, una miqueta més!! Vegis els dilemes que tinc per sortir de la meva capsula interplanetària!!! El cap li diu als peus: – vinga, fora!! Però no es posen d’acord. Negocio i re-negocio amb mi mateixa llargament per decidir-me a tancar l’aixeta i tornar a la realitat.
S’ha acabat.
Mentre m’eixugo ja no ho passo tan bé, la meva connexió mental, amb interferències, però, rep freqüències de l’exterior: Em sembla sentir que ploren. S’obren i tanquen armaris, que deu buscar a la cuina? Una galeta? – mama, no!!! !!!!Que han de dinar (ja sabia jo…) Quina hora deu ser??
Segueix ser tu mateixa | Comentari (0)