Num 107. Etapes
Els bessons petits són apunt de fer l’any i mig. No em pregunteu quans mesos son això, mai he entès la mania que te la gent a comptar-ho així, a mi, em bloquegen quan em diuen que el nen té 15 mesos.
Els meus ara faran l’any i mig. Som a la etapa 3.
De 0 a 3 mesos = etapa 1
De 3 mesos a 1 any = etapa 2
De 1 any a 3 anys = etapa 3
Desprès dels tres anys en venen més però els canvis no resulten tan significatius per ells i per a tu com ho són en les primeres etapes.
La etapa 1 es millor que la 2 i la 2 és pitjor que la 3.
Encara que a vegades et sembli que vas enrere és tan sols una il·lusió momentània. Cada dia que passa guanyes i guanyen autonomia, recuperes engrunes de llibertat que t’anirà molt bé per l’equilibri mental. Fes-les servir.
A la etapa 3 sobreviuràs sense ajudes i, el millor, no les sentiràs a faltar.
Amb els bessons, l’etapa 1 es de color vermell sagnant.
La 2 comença també pujada de to però va perdent color fins que s’esdevé d’un rosa pàl·lid i “pastelòs”.
A la 3 deixes de tenir bessons. A partir d’aquí, el que tens, son dos nens que es porten molt poc. Ja no van en pack perquè cada un d’ells s’està definint individualment i evoluciona al seu ritme.
Mira, com t’ho dic, que fins i tot et sabrà greu quan hagis de dir als desconeguts; – si es que són bessons!!!
Segueix tenir bessons | Comentaris (6)Num 80. Les ungles
Els nens arriben a aquest món armats.
En l’evolució ens van caure els ullals però ens han quedat les urpes en forma de fibló a la punta de cada dit. Les portem incorporades al néixer. No sé el mes de gestació que es formen però em venen esgarrifances de pensar quines destroces podien haver-me fet per dins. Son perilloses perquè ells no les controlen. Quan em van portar la Judit embolicadeta que nomes se li veia la carona, semblava, ben bé, que en comptes de haver-la tret del meu ventre l’haguessin rescatat d’en mig d’uns esbarzers. Tenim les defenses de sèrie però ens falta la intel·ligència perquè aquella crivellada se l’havia fet ella mateixa.
Als petits els vaig comprar uns guants especials i ara quan em miro les fotos de l’hospital, juntets al seu bressol, semblen un parell de boxejadors apunt d’escalfar-se els morros.
Tallar-los-hi es un tràngol. No s’acaba mai. I fins que no caus que ho pots fer quan dormen has suat ja més que un penitent.
Vint ditets esmunyedissos i desprès els dels peus. Les ungles dels peus dels meus fills són molt complicades perquè es recargolen de mala manera clavant-se a la pell. Algú va dir d’ells que : “- mas que uñas estos niños tienen mejillones.” Així que un cop per setmana em llenço a la pesca del mol·lusc.
Els hi creixen molt ràpid, no? Com aquelles sargantanes de “V” (la sèrie de tv), els hi tallaven una cama i a la que et giraves ja en tenien una altra. Em fa el mateix efecte. A veure si serà una autodefensa natural i ens equivoquem intercedint-hi.
Jo amb molt de gust ho deixaria estar però em fa por que l’un no li tregui l’ull a l’altre i ara que son més grandets ja han aprés a dirigir-les cap a les parts toves de l’adversari. Que li preguntin sinó a la tieta, pobre dona, que va per aquests mons lamentant-se amb el llagrimall vermell.
Les que algun dia em salto son les dels peus.
Ara que ve l’estiu, ja no.
Desprès d’haver perdut la sabata numero sis, (un altre misteri, i dels grossos, les desaparicions de sabates) he decidit dur-los descalços al cotxet. Des de darrera on els empenyo nomes veig els capots i desprès aquells quatre peuets arrenglerats. Perquè se’ls hi embruten tant les ungles si ni caminen? Fan belluguets amb els ditets cada un d’ells amb la seva peülla musclera.
I allà va un dit gros, mira-te’l! vergonya em dona! amb el barret de mitja lluna plè de porqueria. Es que… Qualsevol que s´hi fixi…
Segueix obligacions inevitables | Comentari (0)Num 79. Un moment
Soc al parc de l´Enxup. Primeres hores de la tarda.
Els bebès dormen, son al cotxet. El ventet suau els hi bufa el borrissol, encara no es pot dir que tenen cabell. Son tan petits. Miro de deixar-los a l’ombra i jo també m’assec. A prop.
La fusta vella del banc es plany quan m´hi aposento. Poso la bossa al costat i passo el palmell de la mà damunt d’un peuet nu. Sembla de cera. Quietud. Me n’adono que hi ha un gronxador fet malbé. Pau. El sol, esgotat, ja sense forces fa brillantines al tobogan i apareixen entre fantasmes records de quan la Judit em donava la maneta per baixar-hi.
Arriba gent. Altres mares i altres nens. Les orenetes s’empaiten entre mig de volves de plataners. - no corris! Diu la dona de vestit blanc. – cauràs! Avisa l’altra amb el berenar a les mans. El cel és temperat de blaus. Esmorteït ve de lluny el brogit dels cotxes al passeig.
Miro de nou als bebès.
Que afortunada soc.
Agafo aire i l’empresono als pulmons, aguanto, per no alliberar-lo….. si deixant de respirar pogués parar-ho tot… Se m’escapa amb un sospir. Somric.
La vida és un instant curt i preciós.
Segueix reflexions | Comentari (0)Num 76. Una altra versió de la maternitat
D’acord, es veritat.
En un moment determinat ho vaig dir. No fa gaire. Si. Que si. Que quan em va sortir per la boca es que ho pensava de debò.
- - A la merda tot!!
Ui!, i més coses!. Per no mencionar les que he pensat i que no sap ningú.
Son moments transitoris de demència mental en que et veus en un túnel fosc i sense sortida….ES POT SABER PERQUÊ M’HE POSAT AQUI DIIINS!!!!
Es com vomitar, fa falta estar ben marejada per treure-ho tot.
Però ella, ella?, una mare aparentment tan coherent, pacient, de les son capaces d’explicar “la formació de l’àtom” per impedir que els seus fills no toquin el que no han de tocar…ella, ho asseguro, amb el que va dir aquest cap de setmana, em supera.
Les seves dues filles, desbocades, la tibaven per aquí i per allà, s’esbatussaven i la sacsejaven per mirar de captar la seva atenció. Amb els nervis de ferro, com si res, ignorant-les i un posat de “quin dia més bonic que fa” provava de mantenir una conversa coherent amb mi.
- - Mes nens? (li espurnejaven les retines) si vols que et sigui sincera, quan veig una dona embarassada sento llàstima, em fan molta pena.
Sona terrible, però, encara que no quedi bé, ho sabem, ho saps, ho sabràs… que ells son
el millor que ens ha passat, si, però, en molts minuts del dia també son el pitjor que em viscut últimament.
Res, quan els vegis dormidets, cap allà a les 9 del vespre, ja et vindrà el penediment.
No t’has equivocat, t’ho dic jo, tranquil·la, es millor haver-los tingut.
Que si dona, deixa estar les que encara son solteres, semblen contentes però en el fons ens envegen i tampoc ho passen tan bé com sembla… a la llarga …soles com mussoles i nosaltres rodejades de gent que ens estimarà (¿?). Cal ser optimista.
T’ho explico perquè no t’imaginis que tens impulsos psicòpates, per que no et sentis malament.
Que jo crec que inclús les besties tenen aquests sentiments…(si parlessin!!!)
Ah no! No te’n enfiis, ni un pel, de les que fan veure que tot es sempre bonic, (mentideres)
….aquestes, si els hi preguntes, estic ben creguda que et diran també que elles no, ni criden, ni rondinen,…, i quan van de ventre ? Que? No, ui no! Les d’aquesta mena mai no se’ls hi ha escapat ni un pet. Es que no en saben fer..!!!
Es clar. Es clar.
Ja ho aniràs veient, hi ha de tot a la vinya del senyor….,
No t´hi atabalis, el que dèiem, demència transitòria.
Segueix ser tu mateixa | Comentaris (2)Num 75. Mètode Estivill
Si o no?
Si t’acostes a l’any i encara no has aconseguit que dormin d’una tirada la nit sencera, tard o d’hora, sentiràs parlar del Mètode Estivill.
Funciona? Si, si ho fas bé sol funcionar. En els meus i en els que conec a la majoria els hi ha anat bé. No a tots.
Ho aconsello? No puc respondre.
He estat debatent amb mares que ho defensen acèrrimament i també n’he conegut algunes poques que ho detesten amb la mateixa intensitat. Les dues versions han influït en mi. Aquestes alçades no m’hi veig en cor de pronunciar-me en un sentit o altre. Crec que el millor serà que, com jo, llegiu el llibre i hi apliqueu el vostre sentit comú. L’essència del que hi diu és un criteri molt vàlid que podreu fer servir en diversitat de moments ( no solament per dormir) de l’educació del vostres fills.
Si mes no, no serà una pèrdua de temps.
Hi ha un concepte que tinc clar i que m’ajuda davant els dubtes diaris que ser mare em comporta:
L’objectiu més important que tinc es fer que ells creixin i puguin desenvolupar-se lliurement sense dependencies físiques ni psicològiques.
I de vegades és tan dur!!
Sé, que per aconseguir-ho haig de renunciar a la part egoista que els voldria lligar a mi eternament i també a aquella part del camí fàcil que concedeix sense assumir les conseqüències. Ho faig ara perquè espero la recompensa a llarg termini.
I potser m’equivoco, ..quan em miren amb els seus ullets tan nets i estenent les manetes, cridant-me amb els ditets…M’hi esforço, perquè vull que siguin adults autosuficients que sobrevisquin a la meva falta el millor possible. Que la seva felicitat no depengui de la meva existència. Perquè els estimo de veritat.
D’aquí a l’adolescència…quin trajecte més llarg i complicat. Som al principi, només; Aprendre a menjar, caminar, dormir…estem en la part bàsica, com si diguéssim, i ja ens em fem una idea, d’entrada, sabem que res és tan fàcil com semblava.
Segueix reflexions | Comentari (1)