Num 30. no

Em consta que hi ha dones que els passa el contrari, però, a mi, ara ja ho sé, no m’agrada que vinguin a veure’m desprès de donar a llum. No suporto les reunions socials bora el meu llit, de fet, em poso malalta només pensar amb qui serà el pròxim a obrir la porta: 

-Hoooola!, a veure????

Em dediquen una fracció de segon, de reüll i de pet cap els bressols. Els miren, els toquen, els desperten…aaaagggg!

      -que guapos! Quan han pesat?

I els importa un rave la informació. M’ho pregunten com excusa, es el peu que els fa falta per explicar experiències pròpies, exagerades clar, si els diguessis 5 quilos elles dirien deu. Jo mes, jo mes, jo mes.

            – He vingut amb una amiga, la Mercè. Mira nena, que ho veus? La segona vegada que te bessons!!!

            I l’altra palplantada, flipant. Amb la capseta de bombonets que ha oblidat donar-me.

            Això!, vinga!, passin passin!. Solament calia un subtítol sota el numero d’habitació: “cas extraordinari de reproducció. Entrada lliure”

            Set son les persones, contades a consciencia, nomes set. Set, els que em venia realment de gust que m’acompanyessin . Gent amb qui em sento còmoda. Amb qui puc plorar, amb qui puc dormir, amb qui puc estar sense dir res. Tots els altres, fora!! No els vull, no els necessito, no em convenen. No almenys aleshores.

            Però, costa tant!!! Sap tan greu ferir les sensibilitats!!

            Ens ho haurien d’ensenyar de petits:

A voltes, sense remordiment, simplement, hauríem de dir : NO.

Segueix tenir bessons | Comentari (1)

Num 28. El meu segon part…de bessons.

Les comparacions son odioses però francament inevitables sobretot si parlem de bessons.

El segon part res va tenir a veure amb el primer. Va ser un plis. Una mera transició quirúrgica. Venien de peus així que no hi haurien imprevistos.

Deu anys desprès tornava ha estar esterilitzada i monitoritzada amagada darrera el meu ventre i de nou els sorollets i els comentaris i aquella oloreta a rostidet que menciona la Marisa.

Com un ou dur al qui li treuen el rovell. Bluff em van arrencar el Ton de les entranyes:

• - Ja el tenim aquí!!

Me’l van entaforar al morros perquè li fes un petó però a penes el vaig veure. Vaig alçar la cara , vaig allargar el braç, però ja se l’havien endut. A la Martina la escoltava plorar abans inclús que sortís de mi.

• - Tot ha anat bé. Els nens estan perfectes, els estan vestint.

Em van cosir i se’n van anar.

• - De seguida et portaran a planta.

Recordo aquella estona sola com una estona molt trista. Una mitja hora en que l’única a aparèixer va ser la dona de la neteja  que protestava pel mullader que, suposo, havien provocat les meves placentes.

Em figurava tothom a fora, festejant.

El que a mi em passés ja no tenia importància.

Uns núvols grisos, depriments, em rondaven.

Una boira que m’havia d’acompanyar tres o quatre mesos mes.

Segueix embaràs multiple | Comentari (0)

Num 25. les persones som o ens fem?

            Indiscutiblement hi ha trets del caràcter que portem al disc dur de sèrie.

            Avui 27 de febrer de 2009. Casa meva.  A les 8.30 del matí.

           La Judit ja s’ha vestit, esmorzat i preparat la bossa.

           – jo ja estic, ja estic! Soc la primera, la primera!

Passo per l’habitació del nen i esta mig nu jugant amb una enganxina que s’ha trobat als calçotets.

          – Però home, espavila!. Li dic jo. La nena treu el cap per darrera meu fent saltets d’histèria:

          – Vaaa Jaume!!! Jo ja estic!!! Soc la primera. Mamaaa, marxem nosaltres!!

Perquè la seqüència fos clavada al dia del seu naixement, a la Judit només li calia donar-se cops de cap contra la porta de l’entrada.

Es clar que hi ha conductes predeterminades, no?

Per una altra banda, el que vivim, les experiències, els records i moltíssimes coses mes ens acaben de fer.

No es per casualitat que la meva filla gran sigui la mes complexa de les meves criatures. Sabeu quina es la primera pregunta que et fa un psicòleg infantil?: – expliqui’m el part.

La Laura, que es la metgessa que darrerament m’està donant una mà en aquesta feina tan complexa d’educar , em va explicar que en l’actualitat s’està experimentant amb un mètode novetòs per ajudar als nens que no han tingut un part normal. Quan encara són bebès se’l hi recrea de nou la experiència de néixer. Simulen un part i això els ajuda a esborrar la seva mala vivència i les petjades emocionals que puguin haver quedat per haver arribat al món de la manera equivocada.

Segueix tenir bessons | Comentari (1)

Num 24. El dia del part

15 de febrer de 1999.

            La Judit, com desprès en la resta de la seva vida, havia aconseguit encapçalar la cursa. Ella seria la primera a néixer.

           Va lluitar com una lleona per fer-se camí. Hores i hores. Empenyia i empenyia però el meu cos inexpert dilatava molt lentament. Jo no aconseguia sintonitzar amb la seva energia.  Li sentia  els batecs desesperats en els amplificadors i els del Jaume, al seu darrera, esperant.

           Va trencar aigües. I la punxada de dolor que vaig notar em va esgarrapar l’esquena, es va escampar per tot el cos fins adormir-me les puntes dels dits. Necessitava treure-la de mi. Hagués volgut que tothom marxés, que em deixessin en un racó. Volia arronsar-me. Ajupir-me. Perquè havia de ser allà plena de transmissors i estirada com un bacallà?

• - No apretis, espera.
• - Oh no, ho sento. No soc un esser racional ara. No em transmeteu ordres. Soc mes a prop de la mona que del sapiens, si us acosteu massa, us queixalo.
• - Respira. Tranquilla. Sembla que el Jaume a canviat de parer, s’ha donat la volta.

Però la Judit ja era allà……  Quasi havia nascut……

• - El nen necessitarà molt mes temps que ella. Podria ser que no naixessin ni el mateix dia. Tenim dues propostes: la Judit vaginal i el Jaume per cesària o tots dos per cesària, escolliu.

Els muscles se’m contreien sols. Crec que apretava sense proposar-m’ho, un milió de punxes em travessaven per dins.

• - vomitaré.

Em van posar l’epidural i aviat vaig notar com em desapareixien les cames, les contraccions eren imperceptibles per moments, tota jo vaig entrar en un estat catatònic.

Al meu entorn el mon voltava vertiginosament.

En qüestió de segons em van obrir el ventre i van tibar pels peus a la meva filla; Una massa de carn i greix que es mirava el món sense plorar. Les seves neurones, com les meves, no entenien com  ni on havien anat a parar.

Acabaven de destruir-nos el camí.

Ens havien obligat a agafar una drecera que no esperàvem trobar.

Segueix embaràs multiple | Comentari (1)

Num 23. part amb dolor?

            Si als nostres avant passats els haguessin dit que existia la manera d’inhibir el dolor haguessin cregut que era poc mes que bruixeria. A mi no deixa de sorprendrem com amb una pastilleta diminuta pugui desaparèixer el mal de cap, per no parlar dels fàrmacs capaços d’alterar el nostre estat d’ànim. Crec que si hem arribat fins aquí es absurd no fer-ne ús. Patir per patir?

            Però, altrament, patim per patir?

            Estic desenvolupant una teoria. La baso amb la meva experiència.

            Penso, que l’embaràs i el part són un procés natural. Quan l’adulterem hem de provocar, per força, unes conseqüències.

            Crec que hi ha una estreta relació entre l’absència de mal al parir i la depressió post part.

            Els meus fills gran van venir al món desprès de dotze hores de contraccions, amb els petits vaig passar de tenir una panxa a carregar amb dos criatures mes en tan sols 20 minuts. El meu cervell no va processar. La meva part conscient si, però la inconscient no.  Alguna mena d’accident entre hormonal i químic em va fer caure en un pou tan fosc com asfixiant del que m’ha costat molt sortir.

Hi he donat voltes i voltes i en l’auto anàlisi la conclusió es aquesta:

            La ciència hauria de trobar la manera de simular el part quan esta clar que haurà de ser cesària. Amb el temps adequat i la dosi de dolor suportable perquè la part mes recòndita i animal de la psique reconeixi que ens estem reproduint.

Segueix embaràs multiple | Comentari (0)