Num 110. Prematurs
Irene,
No puc parlar de prematurs perquè cap dels meus fills ho és.
La primera bessonada va rondar els 3.400kg cada un i la segona els 3.200 kg. No es per “fardar”, que això fa molta ràbia, és per animar a les recent embarassades, pel què afegiré a més, que el meu pes anterior estava sobre els 50 kg ben justets. Es a dir, que on sembla que no hi pugui haver lloc, n’hi ha.
El que vull donar a entendre , és què, malgrat em tinc ben merescut el bunyol (tranquil·la Mònica, que tot s’acaba comprimint), no podria parlar de prematurs en primera persona.
El cas més proper que tinc és el de la Susanna, una de les meves més, que va portar al món trigèmines.
Quan van néixer eren tan menudes que hi cabien en el palmell de la ma. Semblava que no sobreviurien sense un miracle, i aquí estan.
Vaig compartir el seu vuit quan desprès de tants anys de desitjar-les, desprès de tantes setmanes de por i dubtes, desprès d’haver parit tres criatures, se’n va anar de l’hospital, solament, amb la mateixa bossa amb que va entrar.
Ho vaig compartir i ho vaig entendre, però no ho he sentit. Jo això, gràcies a Deu, no ho he viscut.
Son ara unes nenes precioses. Intel·ligents i ben educades. Xiques encara, pesen tres unces que diria la meva mare, però, no tenen res a envejar a les capacitats d’altres nens de la seva edat.
Sé que ha hagut de justificar moltíssimes vegades el perquè de la estatura i del pes, la gent la interrogava mirant de descobrir la seva edat real, real?, com si el fet de néixer abans les convertís en defectuoses. Ai senyor, quin poc tacte segons qui!
Sé que em llegeix, perquè els meus tres àngels de la guarda sempre ho fan. En un moment o altre.
A veure si s’atreveix a dir avui la seva, ni que sigui per fer costat a altres mares de prematurs múltiples.
Segueix tenir bessons | Comentaris (3)Num 85. coneixement del medi natural
Totes i cada una de les femelles que poblen la terra, defugen els seus mascles en, un període mes curt o mes llarg, del temps en que estan dedicades a les cries. Es una manera de garantir que els petits estiguin ben atesos i que els esforços de la mare no quedin “mermats” per un nou embaràs.
Avui he sabut que una marca que comercialitza productes contra les picades d’insectes, ha tret al mercat un aparell que pots dur al damunt i que emet un sorollet que fa fora els els mosquits. Però tan sols els mosquits femella que son les que piquen perquè necessiten sobrealimentar-se per dur a terme la posta d’ous. El sorollet en si imita el brunzit del mosquit mascle.
Ho entendrà el sr, mosquit això? No m’imagino un mosquit de morros. El veig d’ales plegades, lamentant-se amb els seus amiguets voladors de la manca d’atenció per part de la seva senyora.
I la dissortada Sra. “Mosquita”? Ves quina culpa en te, només fa el que la naturalesa li mana.
Ella, amb el ventre a rebentar. Buscant on pondre per alleugerar el malestar.
No en te prou d’esquivar insecticides i manotades, no, que, a sobre, ha de fer vols rasants de vida o mort per treure´s del damunt el “vampirillo” del seu marit.
Segueix els insectes | Comentari (0)Num 59. situacions embarassoses
Farta estic.
Farta, d’aguantar la respiració.
D’aguantar-la i al mateix temps d’anar parlant, rient, escoltant, caminant.., com si res.
Es un art, eh?.Un tip de patir!! Amb lo feliç que seria si no fos!! Coi d’abdominals flàccids!!!
I es que a més, a mi, les espatlles se m’aixequen sense permís, a l´ agafar aire, saps?, i quan me’n adono, semblo un “arganboy”. No sincronitzo bé.
Fastigosa primavera que maltracta la meva autoestima.
Quina publicitat li fan, no? Ja es aquí, ja és aquí!!!. ”La primavera ha venido…” Uiii que bé! Els ocellets i les floretes. Ja. I tant. Ja. I que en faig jo del bunyol d’un pam que em penja del melic?. A veure. Expliqueu-m’ho. Que els pantalons m’hi caben, però el bunyol no.
Sóc “gorda” o ” semi-gorda”? Estic per redefinir.
La culpa la té el bunyol.
Quines suors matutines per fer-lo amagar i ell que no vol i jo que l’empenyo amb els dits cintura avall per dins els pantalons. No hi ha forma!, si entra per un costat se surt per l’altra. I els nens que em criden i que falten 10 minuts. Prou. Així et quedes!! I a qui no li agradi que no miri. Apa! A fer ” l´arganboy” fins el cole.
Però quina llum tant forta de bon matí!!
El sol dona de ple als aparadors de les botigues, farcidets ells de robeta per barbies. Per cert, al hivern també emmirallen tant? Per mi que m’hi veig mes ara. Ni que no vulgui es que tots els vidres em tornen la imatge: jo amb els petits i el troleibús i amb els quatre i amb el bunyol….mare meva, a casa em veia millor… i es que em venen ganes…ganes… de fer veure que no em conec:
- - mama, que estàs enfadada?
Aquesta es una de les avantatges de tenir tants fills; et despisten quan mes et convé.
Llàstima de l’oportunista de torn que li dona per fixar-se en tu just els únics 15 minuts del dia en que, pel que sigui, t’has relaxat. Escoltes com diu:
- - No m’ho diguisss??? Oh!!!
Aleshores, el meu cos activa un sistema d’alerta que fa treballar més ràpid tots els òrgans vitals. Suplico; Uiii. No, si us plau no. Aquí al mig del carrer…no m’ho facis.
- - En seriooo? No m’ho puc creure.
I es que resulta inevitable. Aquesta mena d’individus que fan això, no es poden controlar. Allà que la veig, travessant el carrer amb els braços estesos com una benaventurada. De pet cap el bunyol. Així que el te ben agafat em diu:
- - Tornes a estar….
Au, calla i somriu i digues que no passa res.
Qui la va matricular….la primavera!!!!!!!
Segueix embaràs multiple | Comentaris (3)Num 39. Quan arribes a casa
Quan obres la porta per primer cop carregant amb els dos bebès poc imagines que ja mai mes casa teva serà el que era.
L’ordre, el silenci, les costums. Les dues criatures, aparentment inofensives, que dus embolcallades tan quietones elles i que fan poc mes de dos pams seran, mes que els reis, els amos en qüestió …d’hores.
Es una invasió subtil, gairebé estratègica en la que et veuràs sotmesa progressivament, ni sabràs com, fins que un dia et pararàs i et preguntaràs amb gran esforç:
- Com era jo abans d’ells?
Quan tanquis la porta el teu tu quedarà a fora i allà estarà esperant a que arribi el moment en que siguis prou egoista per recuperar-lo.
Jo en dic: La llei de la resistència de la bufeta
Son les 6 de la tarda. Tornes a casa amb un pipi que et mores.
Descarrega’ls.
L’un plora, l’altra te set. Ara s’ha cagat. El canvies. Mentre la nena insisteix, bramant. L’agafes, la consoles. Potser te son. No vol dormir. On és el xumet? Omples la banyera. Ja son les set? Despulles un, despulles l’altra. Truquen al telèfon, qui deu ser tan oportú? No despenges. Ara que ja s’aguanten asseguts, que bé!, els pots posar juntets a l’aigua amb els agafadors. Respires. Ai! La tovallola. Tornes a respirar. Es igual, amb el barnús. Somriuen. S’esquitxen. Dimonis!. Que macos!.
Uns segons de pau?
Notes el sota ventre adormit, un formigueig fred t’entumeix les cames i aleshores et ve al cap…ostres, poder que vagi a pixar!
Segueix fills bessons | Comentari (0)Num 38. últims moments abans de deixar l´hospital
- - Hola maca, ja te’n vas?
La infermera va entrar furetejada, amb les butxaques plenes d’andròmines i la seva olor a paracetamol.
- - Se’t gira feina..
Sense deixar de parlar em va alçar la camisa i va procedir a netejar-me la ferida. Feia anar l’esparadrap i les gasses com si estigues folrant un llibre
- - Tindràs ajuda, no? Amb tanta canalla….
Però no podia respondre, emparanoiada, em sentia envaïda per la llàstima.
- - quina edat dius que tenen els grans?
Incapaç de dir res. Tenia mes nusos al coll que un tapís de macramé.
De cop se’n va adonar.
I em va veure.
Se’m va quedar mirant.
I jo a ella.
M’adolorien les parpelles, les havia deixat obertes perquè duia els ulls saturats de llàgrimes i si paperejava estava llesta.
A dures penes la veia amb tan de líquid surant-me a les retines.
Amb tensió.
No reaccionava. Sense estímuls la observava fit a fit; la boca contreta, els llagrimalls a petar i la vista quieta com un mussol petrificat.
Ella va quedar muda també.
Crec que per segons va dubtar en donar l’alarma segura de que m’agafava un síncope.
Quan va acabar de debatre’s amb que fer amb mi, em va tocar la ma i va dir:
- Plora, dona, plora. Tinc dos fills jo, no et faci vergonya. Si no ho treus serà pitjor.
I ho vaig fer. Quasi involuntàriament però ho vaig fer.
Allò de “un mar de llàgrimes” se’n va quedar curt.
Enriui-te’n de les fonts de Montjuic!
Segueix fills bessons | Comentari (1)