Num 79. Un moment

 

Soc al parc de l´Enxup. Primeres hores de la tarda.

Els bebès dormen, son al cotxet. El ventet suau els hi bufa el borrissol, encara no es pot dir que tenen cabell. Son tan petits. Miro de deixar-los a l’ombra i jo també m’assec.  A prop.

La fusta vella del banc es plany quan m´hi aposento. Poso la bossa al costat i passo el palmell de la mà damunt d’un peuet nu. Sembla de cera. Quietud. Me n’adono que hi ha un gronxador fet malbé. Pau. El sol, esgotat, ja sense forces fa brillantines al tobogan i apareixen entre fantasmes records de quan la Judit em donava la maneta per baixar-hi.

Arriba gent. Altres mares i altres nens. Les orenetes s’empaiten entre mig de volves de plataners.  - no corris! Diu la dona de vestit blanc. - cauràs! Avisa l’altra amb el berenar a les mans. El cel és temperat de blaus. Esmorteït ve de lluny el brogit dels cotxes al passeig.

Miro de nou als bebès.

Que afortunada soc.

Agafo aire i l’empresono als pulmons, aguanto, per no alliberar-lo….. si deixant de respirar pogués parar-ho tot… Se m’escapa amb un sospir. Somric.

La vida és un instant curt i  preciós.

Seguiment reflexions |