Num 74. Teresa ( continuació i final)
A mida que pujava els esgraons que amb tant desesper havia baixat feia uns minuts, el gust de venjança m’ensucrava els llavis.
Que faria ella? S’ajupiria com una guineu apallissada ? Em demanaria perdó? Suplicaria a la mare que no la acomiadés? Que faria? Potser, mentiria? Ho negaria?
- - Si et diu que no es veritat, mama, no la creguis, eh? (havia de cobrir-me les espatlles) Que em sents? (insistia agafant-la per la butxaca plena de pinces)
Va trucar el timbre i ella va obrir.
Em va clavar aquells ulls ferotges i jo li vaig sostenir la mirada, reptant-la. Per instint, vaig estrènyer fort els meus dits amb els dits que em sostenien i em protegien.
I, a continuació, va passar una cosa horrible: la mare va estirar la ma que duia la meva ma i la hi va oferir.
No la volia deixar anar però se me’n va desempallegar com si jo fos una empastifada llefiscosa i empallegosa.
- - Tira cap a dins! Va dir la Teresa i d’una espenta em va fer passar.
Darrera l’ombra de la guineu amb els ulls plens de llàgrimes i una pena fosca, densa i corrosiva a l’ànima vaig sentir com la mare li deia:
- - Home, Teresa, estigues al cas que tinc la perruqueria plena!!
- - Aquesta nena,…que cada vegada es mes difícil de governar!!
I se’n va entornar.
Quan va haver tancat la porta es va quedar quieta esperant, pacient, a que la tornes a mirar. La pressentia a escassos centímetres de mi. Quan vaig reunir el valor per fer-ho, vaig aixecar la vista a enlaire queixalant-me la llengua. Ella em va donar una bufetada que em va girar la cara i em va castigar a dormir.
Dormir? Crec que aquella nit la vaig passar en vetlla. Creguda que era víctima d’un complot internacional o que potser els alienígenes havien abduït part de la meva família. Els tres germans havíem estat abandonats. No ens estimava ningú.
Quan, mes tard, la mama, amb el seu amor de mentida i les seves olors es va asseure’s en la voreta del llit per acaronar-me i fer-me el petó de bona nit, la meva tristesa i jo ens vam fer les dormides.
A les fosques, no se’n va adonar.
Amb la quietud del sonàmbul, vaig remoure’m, vaig sospirar, vaig donar mitja volta, i, vaig seguir plorant, llargament.
Seguiment infantesa |2 Contestes to “Num 74. Teresa ( continuació i final)”
Ves a una contesta
Hola torno a ser jo…la veritat es que no puc estar callada despres d’aquest gust de bilis que m’ha quedat al coll. Quin fastig, cada cop que m’ho llegeixo. Es curios com la memoria pot ser de vegades tan selectiva perque d’aquest aconteixament nomes recordo la primera cullerada d’un apat re-escalfat pel meu estomac. I de la teva sortida d’Indiana Jones encara menys! es clar que jo no hi era damunt d’aquells peus que corrien per salvar-nos…pero ja veus com el mateix moment, les mateixes imatges i els mateixos sons i sorolls ens marquen a cadascu amb diferents records. En aquest cas en la meva memoria nomes ocupa una linea. “aquella guarra em va fer menjar el vomitat” no tinc trauma ni ampatia per ella (potser es per que m’agradaven molt els seus cabells)i en la teva, doncs ja ho veus…m’has fet fins i tot assaborir altra cop l’amargantor de l’acid de l’estomac! Aixo si, la teva memoria no va registrar que ja em devies estimar aleshores, quan corries per fer-me justicia. Encara que ho disfressis una mica a lo che guevara jo hi veig esquitxadetes d’amor…
I parlant de moments compartits i viscuts paral.lelament…
Quan explicaras aquella estona que vas viure el teu salt triumfant de trampoli i en la que jo, en el mateix espai de temps i en el mateix lloc, vaig descobrir el teu assasinat?
petons i fins aviat
Escolta’m, sorpresa estic de com escrius..quasi ho fas tan bé com jo…(es broma)…He pensat que deixarem “lo del terrible assassinat de mitjanit” per més endavant.. així si algú ens està llegint ho seguirà fent només que sigui per la curiositat… A més, aquest havia de ser un blog per ajudar a les presents i futures mares de bessons!!! Primer hauré d’escriure uns quans capítols més abans de tornar a les regressions. T´ho pots pendre com uns anuncis de televisió, eh! No marxis que hi tornaré… Fins aviat, doncs.