Num 73. Teresa (continuació)

Saltava les escales de quatre en quatre sense mirar enrere, sabia que no em seguia perquè no li sentia la veu però em feia tanta por que vaig preferir no parar de córrer fins que vaig ser a quatre carrers de casa.

Corria i corria amb el fred bufant-me les orelles. Era hivern i fosc. Travessava els creuaments sense fer cas als llums dels cotxes que em venien de dret. Quan em vaig aturar era darrera la clínica Sant Josep.

La respiració em cremava el coll, em notava el batec a les celles i tot de formiguetes a les dents, però me’n havia sortit. Vaig asseure’m en un portal i la poca gent que passava em mirava amb curiositat. 

Ara havia d’anar a buscar la mama, explicar-li i salvar als meus germans.

 

Quan la meva mare em va veure entrar per la porta del carrer de la perruqueria , amb pijama i descalça, va quedar perplexa.

• - Que fas tu aquí? Però, es pot saber de on vens?
• - Mama. M’hi vaig tirar al coll, - ha passat una cosa terrible. La Teresa…

 

Amb el posat de compromís va deixar a mig fer la senyora a qui estava “marcant” amb els “rul·los” i va estar per mi.

Mentre jo parlava i parlava i les paraules se m’escapaven, se m’encavalcaven i m’ofegaven d’indignació,  la mare em va acompanyar al “cuartet ” on depilava i em va fer seure a la llitera.

• - Posa’t tranquilla, ara vinc.

Em vaig distreure clavant el dit al coixinet, fent foradets al paper blanc i rugós que hi posava al damunt per protegir la llitera de les gotes de cera.

Estava satisfeta, pletòrica, com la única supervivent d’una guerra. Ja no em podia passar res, estava amb la mama.

Quan va tornar, em va agafar de la ma i em va portar a dalt.

(continua)

Seguiment infantesa |