Num 72. Teresa (continuació)

 

Encara tenia esgarrifances i sanglots quan la Teresa li va acostar el plat ple de escudella i vòmit (mes vòmit que escudella) i amb un somriure als llavis li va dir:

 

• - No t’aixecaràs d’aquí fins que t’ho mengis tot. M’has sentit? (li va cridar a l’orella)

 

La imatge de la meva germana provant de menjar-se allò era denigrant.

El marc es tapava els ullets amb la màniga i a mi la ràbia i els fastigs em consumien per dins. Estic segura que a ella la situació la divertia; com mes ens encongíem més grossa es feia.

S’estava cometent una injustícia, un abús de poder, no ho podia consentir. Jo era la gran, ho havia d’acabar com fos. Em vaig aixecar i li vaig plantar cara:

 

• - Això no es fa. Ets dolenta.
• - Que dius???

 

M’estava amotinant i aquesta era una insubordinació que no es podia permetre.

Mentre em perseguia per tota la casa li anava jurant que li diria a la mare i que la faria fora quan sabes com ens tractava. Vaig saltar per damunt del sofà i quasi m’enxampa, però jo era mes àgil. Em va tibar de la roba i em va fer un cec al coll però m’hi vaig poder deslliurar. Varem arribar a un punt mort, cara a cara, i la taula del menjador pel mig. Mentre decidia per quin costat tombar per agafar-me,  ”despotricava” i m’amenaçava amb  el front violeta i totes les venes del coll com cordills d’estendre roba.

El meu germà era dret al llindar de la cuina. La Neus tornava a plorar de nou.

Cinc, tan sols a cinc passes de la porta de l’entrada, amb una mica de sort aconseguiria arribar-hi i escapar-me al carrer.

Havia d’anar a buscar ajuda.

I ho vaig aconseguir.

(continua)

Seguiment infantesa |