Num 71. Teresa (continuació)

Aquell vespre érem els tres asseguts a la taula.

Jo ja havia acabat i em mirava els meus germans que els tenia al davant.

El Marc era petit, i, com sempre, ho potinejava tot. Esforçant-se,  amb els dits pescava el tallet i mirava de clavar-lo a la forquilla per endur-se’l a la boca. La Neus guardava dues boles de bistec a cada galta, a les mans,  un vas d’aigua tèrbola que per mes que provava de beure no l’ajudava a anar avall. Li venien arcades.

 

• - Doncs si ja estàs t’esperes, aquí no s’aixeca ningú fins que acabeu tots. I tu, es pot saber que fas?

 

A la meva germana sempre li costava d’empassar. Jo tenia la teoria de que feia aquelles galtes de tant entatxonar-hi aliments. Desprès quan corria, li botaven, les tenia donades com les gomes de saltar

Aleshores, com en centenars d’ocasions, amb la boca a rebentar, va demanar clemència amb la mirada i a penes se la entenia quan va dir:

 

• - No en vull més….

 

Però ella no es compadia mai, no  tenia pietat. Va omplir-li encara mes i taponant-li amb la mà  la va obligar a engolir. El meu germà espantat es va afanyar a netejar el plat i va quedar quiet, brut i oliós fins les orelles. Els dos miràvem les estovalles. No dèiem res, ni respiràvem.

 

• - I ara, per “cotxina”, a menjar-te una altra cullerada de sopa. Que t’has cregut! Amb mi no podràs.

 

Li va prémer la cullera en un puny i la va forçar empenyent-la a agafar caldo i galets.

 

• - Endins!

 

Però ella anava fent basques, com un volcà apunt de erupcionar, i no deixava de plorar.

 

• - que mengis!

 

A la tercera vegada que ho va intentar un soroll estrany que li sortia de la boca de l’estomac va precedir el que ens temíem; una vomitada impressionant.

La pudor acida i els esquitxos ho van embrutar-ho tot. Ella convulsionava i la bilis li rajava dels narius, seguia amb els colzes damunt la taula i sense aixecar-se  però havia deixar de plorar, el seu cos, tens, deia que estava espantada, temia per  les conseqüències del que acabava de fer.

Els tres esperavem, immòbils, amb l´ai al cor. Erem a l’aguait de la seva reacció. La guineu estarrufava la cua apunt d’atacar.

Aviat ho vam saber.

(continua)

Seguiment infantesa |