Num 70. Teresa

 

 

• - El primer que obri la boca se’n va castigat al “cuarto”.

 

La cuina de casa meva era estreta  i llarga, no molt gran. Les parets de rajola i els fogons a gas. En la pica hi havia instal·lada una trituradora. Una novetat. Hi podíem llençar les restes de menjar i aleshores es pitjava el botó que feia molt soroll i que ho esmicolava. Però era perillós; - ni us hi apropeu!! Com que tenia tanta potència, si ens descuidàvem,  ens podia devorar un braç.

En un racó, al costat de la porta, davant de la nevera i el forn, al costat de la caldera, hi havia la taula on sopàvem.

La mare plegava tard. Feia de perruquera. Tenia el negoci just a sota el pis, però quan ella arribava nosaltres ja dúiem el pijama i érem apunt d’anar a dormir. Ens feia un petó amb la bata plena de pels i ens deixava al nas l’olor de tint i laca. El pare , normalment, venia més tard.

 

• - mengeu!

 

La Teresa era qui ens cuidava. Baixeta i amb els cabells llargs i negres. La mare diu que deuria tenir uns vint i pocs anys.

Si hagués nascut animal seria una guineu, en feia la cara. Sempre estava enfadada. Tenia un “novio” que la venia a buscar i que no suportava esperar-se ni 5 minuts mes. Mai no parlava amb nosaltres, el “novio”. Tan se val, no ens agradava, era molt pelut i només tenia una cella que li anava d’una templa a l’altra, s’assemblava a un d’aquells homes de les cavernes. Els veiem anar-se’n agafats de la cintura, els espiàvem rere les cortines de la finestra del dormitori dels pares i se’ns escapava el riure sota el nas.

 

• - Com no mengeu, em sentireu!

 

La Teresa a  la mare li queia molt bé perquè sabia com”fer-nos anar rectes”.

Nosaltres la odiàvem. Ens tenia atemorits.

(continua)

Seguiment infantesa |