Num 69. Les meves cangurs

De petita, els meus pares “tenien molta feina perquè havien de treballar”.

El pare, per exemple, no ens acompanyava quan marxàvem de vacances i la mare em deixava a dinar a l’escola i quasi mai em passava a recollir, doncs, per això, “perquè havien de treballar”.

“Treballar” era molt important i els ocupava molt temps.

Els enyorava jo? Si. De vegades si.

Ni se m’ocorria queixar-me. M’havien dit que gracies al treball del pare i la mare teníem el que teníem i sinó potser seriem pobres i infeliços.

Per res del món hagués volgut que ningú fos infeliç.

Era aquella una època de reestructuració política i econòmica. De jornades laborals llargues i de salaris curts. El que passava a casa era la tònica en el si de moltes famílies del moment.

No sé que pensaran els meus germans però, particularment, haig de dir que no m’he sentit una nena abandonada i les estones que els meus pares em van donar compensen amb escreix aquelles en que em van faltar. Sent adulta i mare puc dir que ells han estat uns bons pares i que jo he tingut una infància feliç.

A ser francs, allò veritablement dolent de les seves absències, van ser els seus substituts; les cangurs.

Ni d’una, i n’hi va haver moltes, ni d’una sola en conservo un bon record.

Molt semblants entre si, eren dones contretes, amargants, exageradament disciplinades, atrafegades amb les feines domèstiques i poc amants de la quitxalla. Perquè? M’ho pregunto. Era l’estil cangur d’aquell temps o es que la mare les triava així expressament? Li preguntaré.

Avui i ara, com que el tema presta, he decidit destacar-ne una.

S’ho ha guanyat per la facilitat que tenia en despertar-nos antipatia. Per la seva insensible falta d’escrúpols i, sobretot, per la seva crueltat.

Es deia Teresa.

Seguiment infantesa |