Quan he llegit el teu capítol, m´he recordat d´aquell indret de Copons, que vosaltres en dieu la “Vinya”, del que en tinc molts records. “Aquells anys 80´s, qui pugués tornar!!!.
Tinc algunes anecdotes per explicar-te de la meva infantesa de la “vinya”.

La primera va passar als principis de formar-se la colla de caçadors, per allà el any 1980. Varem arrivar amb els pares, germans, bicicletes, tot era una festa. Al cap d´una estona, vaix explorar els voltants de la finca, i a sobre tocant la carretera,al pla vaig trovar unes capses quadrades de fusta, jo amb els 7 anyets, innnocent, insconscient, vaig pensar, això què és? què xulo, i a més se sent un sorollet que ve de dintre, què serà?. Vaig començar a explorar-les pujant-hi a sobre. Intentava obrir-les, però no podía, vaig començar a saltar-hi al damunt, i de cop, vaig sentir un brogit i van sortir del seu interior un munt d’abelles . No paraven de sortir. Em van començar a picar, “sense pietat” i vaig començar a correr sense parar, les tenía per tot el meu voltant, ensopegava, queïa per terra….Fins que vaig podre arrivar a la caseta. El pare amb va veure, i amb va despullar sencer, tenía picades per tot àrreu, semblava el nen fiplò. La Carmeta tota espantada va dir: ” L’hauriem de portar a l´Hospital, no és pot ni moure el pobre nen”. El meu pare li respongué: “Es molt valent aguanta molt, no fa falta”. I així va quedar.

Però aquell nen, va prometre la venjança de les avelles. Un any després em vaig poder venjar. Vaig tornar al mateix lloc de les capses, i a la primera li vaig fotre una bona pedregaga desde ben lluny. Tot impressionat vaig veure un núvol d’abelles que sortien del seu interior, que van anar directament per mi. Vaig corre fins la caseta, entrant per la porta de les habitacions i em vaig possar a jugar amb el demès com si no haguès passat res. Les avelles estaven pet tot arreu, fins i tot entraven per sota la porta. Al cap d´una estona tothom es va haber de tancar a dintre de casa per protegir-se de les abelles enfurismades. El Jordi, tot preocupat, va preguntar si sabíem que havía passat, jo amb una cara innocent vaig respondre que no, que no sabía pas que passava.
Ara, després de tants anys quan se’m acosta una avella em ve directe i em pica, i recordo aquell día del “nen fiplò”. Diu la gent que quan et piquen moltes avelles, després et senten l´olor del verí a la sang i t’ataquen”. Fins i tot m’entren a dintre el cotxe tot sovint!
Anna si et recordes d´aquell día de les avelles, ara sabràs detalladament que va passar.

La segona anècdota, va ser la primavera de 1990 a la piscina. Estava l´aigua transparent, quieta…, i vaig pensar amb tirar-m’hi de la manera més salvatje possible, agafant embranzida desde la cuina. Un cop a dintre l´aigua, va sortir el Jordi tranquil.lament de la casa i amb va comentar de que no ho tornés a fer perque sortirien les serps que estaven amagades. De cop vaig sortir esparvarat de l´aigua i no hi vaig tornar més. Al cap d´una estona hi havía la teva germana bañant-se amb les serps (dues), i li vaig comentar: “corre, surt de l´aigua que hi han serps”. I ella em va contestar: “A mi no amb fan res…”
Ahhhh!!!! Vale… Em va fer sentir com el ser més estúpid del món.

Van ser uns bons temps!!!!!!.
Records per la teva família. Una abraçada de l´Emília que també et segueix.
ENDAVANT AMB EL TEU LLIBRE!!!!!!

El que mes m’agrada es el teu sentit de l’humor i la tendresa en que evoques moments passats amb aquest romanticisme que sempre has tingut i que em delata la teva sensibilitat, i dic em delata per que jo sempre t’he vist molt forta. M’agrada per que em permets anar a la vinya altra cop i plorar com una bleda i recupero moments de la meva vida que des d’aqui semblen llunyissims, com si fos a una altra vida. Me n’adono tambe com el mateix moment, de vegades, es viu tan diferent. I em recorda que cada persona es un mon. Sabent del teu mon entenc mes el meu.
El capitol 42 parla de mi i respecte aixo et dire que els gats es pixen i esgarrapen el sofa. I que s hi te l’haguessin donat hauries estat esclavitzada a alimentar-lo cada dia i canviar la cistella de la caca i fregar les pedretes que s’escapen o aguantar la mama rondinant si no ho haguessis fet. A mes jo vaig veure la foto d’un gat que es va morir als trenta anys o sigui que encara se t’hauria acumulat la feina amb els bessons i el gat senil. Per altra banda me n’alegro de saber que has apres a estimar-me i espero que ho sabem aprofitar. No vull que tornis a dir en un futur “malanguanyats aquells anys”, aquells anys son aqui ara.
Continua escrivint siusplau i sapigues que per mi la meva familia es el mes important (encara que no us ho cregueu). Quan portes quasi deu anys vivint lluny t’alimentes de records, que fan que no t’oblidis de qui ets i d’on vens. I s’estima i s’anyora molt. Molt mes del que et puguis imaginar.
Petons per tots especialment pels meus nens!!