Num 64. De passeig

Un cop, per fi, es van acabar les tortuoses tomes de cada tres o quatre hores, a mi, em van sortir ales als peus. L’afició a voltar-la m’ofuscava, una veueta endins tothora em deia “anem, anem, sortim d’aquí”.

Biberó per esmorzar,  puré per dinar, fruita per berenar i cereals per sopar. Visca!! Quin munt d’estona entremig!. A escampar la boira s’ha dit.! Quatre bolquers, biberó d’aigua i al carrer!!!!

Que bé quan el ventet t’espavila el cerrell. Bon dia món, ja soc aquí!!

A ells també els agrada, s’adormen així que els sacsejo. Com si no hi fossin. Quina pau!!. On vaig? Tan és, passeig avall.

Vejam.  Cal fer una ruta mental.  Fins el passeig… el troleibús necessita de carrers ben amples, no passa per qualsevol lloc, aviat em veus parada amb posició vikie el víking, rumiant com…. Us en adonareu d’això, i us farà  una ràbia…!! Sembla mentida les voreres curtes o mal eixorbades que hi arriba haver en una ciutat.

Fa deu anys, ja amb els grans, recordo haver-me enfadat molt. Fins el punt de fer una queixa per escrit a l’ajuntament. Ara soc més pacient i també es cert que n’han arreglat unes quantes (no totes, ni molt menys). A mida que les criatures pesen la dificultat de maniobra es major i acabes suant la gota gorda per transitar per segons on. Quines calors!

A més, t’indigna, perquè no pots deixar de posar-te en el lloc de les persones discapacitades, aquelles que van, per exemple, en cadires de rodes. Com s’ho fan? Com s’ho poden fer? Es clar, son grups minoritaris, com nosaltres en aquests moments, insignificants. A mi mai no en van respondre la carta que vaig escriure demanant explicacions a les autoritats. Per que vegis lo negre que ho tenen segons quins col·lectius amb problemes.

Desprès els nens creixen. Caminen per si sols.

El cotxet queda embolicat en l’habitació dels trastets fins a millor vida i, d’improvís, deixen d’importar-nos les voreres, i, la gent discapacitada.

Com som… Un cop ja ha passat… Nosaltres rai, no dependrem de les quatre rodes tota la vida.

Oblidem tan ràpid quan les molèsties no ens afecten..

Al final, un acaba descobrint, vergonyosament,  que només som solidaris quan ens interessa.

Ho reconec i voldria que nos fos així, em sap greu.

Seguiment reflexions |