Num 57. Enrere (continuació i final)

 Poc a poc vaig  posicionar el cap.

 Enfront.

Els braços perpendiculars al cos.

Els dits de la ma arronsats, fort, fins clavar-me les ungles als palmells.

Tensa. Pressionant l’estomac com qui va de ventre. Controlant l’esfínter, ( l’encanteri només em podia sortir per la visió, sinó, malament).

La mandíbula inferior lleugerament mes endavant que la superior. Que les dents no es toquin.

Les orelles enrere, amunt. Les celles també.

I ara, el toc final: els ulls. Com mes oberts, millor.

Les pestanyes esclafades a les parpelles. Notant com la força de l’interior va tota allà, a rebentar les esferes oculars.

Tsst. Estava funcionant.

L’oïda va recuperar les facultats, ho vaig saber perquè a l’Abril se li va escapar: - que fa?

I un rum-rum de veuetes al·lucinades esmorteïen les difamacions del gegant.

No podia dir quanta estona mes resistiria…

Ella anava afluixant el to, els meus poders l’atacaven, perdia la força.

Havia d’intentar no parpellejar, si trencava el fil de la connexió…

Al final va callar.

Ni m’ho creia.

El crani majestuós es va girar cap a mi.

La seva mirada, estava ja tan contaminada, que ni em veia ( o això em va semblar). Va fer sortir una arruga enorme entre cella i cella. Per ella, deuria ser incomprensible la influencia anormal que sentia.

Les meves retines, seques, eren com paper de pergamí, els llagrimalls es van posar a treballar a tot drap. Aviat va quedar tot entelat.

Al temps que perdia la vista, la ment va conferir una nova ordre: - somriu Anna, somriu. (les persones que somriuen sempre cauen mes bé).

Quina situació més complicada.

Ho vaig aconseguir.

Vaig ser capaç.

Al temps que jo ensenyava les dents, la seva boca es va obrir com la cova dels 40 lladres;  un pam, sense esma.

Havia guanyat.

Estava dominada. Percebia el seu espant

Punt i apart..

Em va abraçar. Em va donar aigua del Carme. (remei que servia per qualsevol situació) I el més important: m’ho va perdonar. Allà mateix, davant de tothom.

No puc dir que desprès em trobés be del tot, es clar, en acabat de l’esforç!! Però va valdre la pena.

Mai més va tornar a resultar. Però, que vols? La immensa majoria de persones, ni això!

Aquests fets extraordinaris, fil per randa,van passar de debò.

Fa…..  que se jo!!.   Moooltiiissims anys.

Em podeu creure o no.

Seguiment infantesa |