Num 56. Enrere (continuació)

Però, quan un diu mentides… al final l’acaben descobrint, sempre. Fins i tot els gegants més beneits enxampen a aquells que els destorben, tard o d’hora.

 

• - Pujabet!!!

 

La veu colossal era directament proporcional a la anatomia física.  Una bocota portentosa que quan cridava ensenyava tots els queixals.

 

• - Pujjjaaabbbeeettttt!!!!!!!!!

 

I les pobretes nenes de la primera fila, com estàtues de pedra, aguantaven impassibles la pluja salival que se li escapava de entre les dents cada vegada que feia la b amb la e del meu cognom.

Ningú no es movia. Ningú no es girava per mes curiositat que tinguessin en saber que feia jo.

 

• - Vine cap aquí. Immediatament!!!

 

Asseguda a la seva taula de senyoreta en una cadira on a penes li cabia mitja galta del cul, de cara al públic, va  aixecar la ma per fer-la caure amb força i amb el puny premut damunt el meu quadernet obert davant seu de bat a bat i ple, ara, de guixades en vermell. Rebufava aire pels narius com una bestiota apunt d’envestir.

Les cames em feien figa, tota jo era gelatina pura. Però, m’hi podia negar? El silenci només el trancava el frec de la bata, al caminar. Em sentia apuntalada per  quaranta ulls inquiridors en el meu camí de penitent on els peus arrossegaven un cos abandonat. El cap baix i les espatlles arronsades.

 

• - Sabeu quina cosa tan lletja ha fet la Pujabet?????

 

Ensenyava els meus pecats amb el braç estès, com un mag mostra la carta que farà desaparèixer.

Quan vaig arribar al seu costat, asseguda ella, dreta jo, encara em passava un pam. Lladrava com un gos amenaçador, i jo, a la seva bora, m’anava fent petita com en polset. De sobte no ho vaig suportar mes,seria per la pressió, que em vaig tornar completament sorda.

Veia a l´Ortinez tapar-se la boca amb la mà. La Viarnes gronxava els seus rínxols fent que no amb el cap. La Vivó s’agafava a la taula amb els seus ditets de filferro.

Vaig aixecar la barbeta al sostre, fins el florescent, i, quan tot va quedar blanc, un pensament va aparèixer amb força:

Ha arribat el moment de fer servir la màgia.

(continua..)

Seguiment infantesa |