Num 55. Enrere (continuació)

Amb el seus números punxeguts i llargs escrivia a la pissarra mentre les nenes llestes es barallaven per dir primer el resultat.

Aprofitava jo que ella estava d’esquena per esborrar i escriure de nou al meu atrotinat quadernet i desprès,  amb el “boli bic” tan xuuulo,  un “bien” recargoladet com una serpentina.

Facilíssim.

Excel·lent de matemàtiques a la primera avaluació.

Cap a la segona, la Ortinez, que s’asseia al meu costat, va començar a sospitar.

No acabava d’entendre que hagués de fer aquella barrera entre nosaltres amb l’estoig i la carpeta i amagar el cap amb la màniga cada vegada que corregíem matemàtiques, a més, imagino, que es deuria preguntar; com podia ser jo la millor nota de la classe? Es queee.. era clar que alguna cosa no li quadrava.

Un dia em va mirar d’una manera que em va fer posar vermella. 

Era un senyal. Estava perduda. La Ortinez seria qui em delataria (¿?) No trobava escapatòria:

 Estudiar?

Encara que m’aprengués  aquella barbaritat de “codis” de memòria, jo que se que feien amb les “operacions”!!! Val,  que amb el dos per dos cada cop venia el quatre, però i amb el numero de “m’emporto”?? eh? eh? Aquest era sempre diferent.

Quin “intrinculis” !!. Allò era impossible que jo ho sabes fer mai.

Res però, tranquils, que només van ser cabòries transitòries.

Quan va sonar el timbre de sortida, curiosament, també es van esvair les meves preocupacions.

A la propera classe de mates em vaig estampar el “bien” directament i sense arranjar res. Les xifres ben arrenglerades, en la quantitat justa a la mida de la multiplicació, però, això si, posades per inspiració, tal i com m’anaven venint, sense el mes mínim sentit.

Seria veritat que els gegants son curts de mollera? Se n’adonaria la senyoreta?

Fixa’t:

Excel·lent, també, en la segona avaluació.

I quina sensació més guapa quan tothom pensa de tu que ets poc mes que un geni !!!

(continua..)

Seguiment infantesa |