Num 54. Enrere (continuació)

La senyoreta insistia amb les multiplicacions.

A mi em semblava inhumà haver de memoritzar tants números sense solta ni volta, així que, mentre la cantarella de la classe repetia fins la sacietat allò de “dossperrdosssquatre”  jo dibuixava floretes, i marietes i arbres amb pometes ( que em sortien molt bé), en un racó del paper.

El gegant del pi, aliè a la meva falta d’interès, amb la seva faldilla tres quarts, a pas de reconeixement, caminava amunt i avall entre mig de les fileres de taules.

“seetperrdosscatorzzze”.

Tal era el seu pes o l’antiguitat de l’edifici, (qui ho sap?),  que a cada passa trontollaven els pupitres i murmuraven els vidres fins dels alts finestrons, motiu pel que calia estar al cas perquè, amb les vibracions, no s’excoriessin els llapis o les gomes milan ( de les que fan olor de nata).

Quan em passava per la bora, amb el seu perfum a  palla molla,  li somreia (el meu pare diu que les persones cauen més bé quan somriuen) i seguia a la resta fent un play bac impecable que, al ser a mitja veu, de cap de les maneres podria esbrinar que no sabia el que em deia: “eettt…..otze”

Tot anava bé fins que un bon matí ens va plantar als morros els famosos quadernets de multiplicar.

Només em va caldre obrir-lo per saber que s’havia acabat cantar a cor.

Ah, però, la sort m’acompanyava.

A la senyo geganta, que deuria ser persona de profunda ambició personal i inesgotables ganes de treballar, va decidir un dia que s’estalviaria feina si cadascú de nosaltres s´auto- corregia els quadernets i desprès, veient ella la quantitat de rectificacions en vermell,  posaria la nota que correspongués.

Cal explicar l’associació que va fer el meu cervellet?

A bodes em convidaven.

(continua..)

Seguiment infantesa |