Num 43. Més sobre els meus germans.

Dos anys desprès apareixia l’homenet de la casa.

Poca cosa. Nomes feia que ulls.

La il·lusió del pare, la immortalitat del cognom; el nen.

Com que jo ja feia temps que vivia en l’exili  i no em podia sentir mes exclosa, era absurd rebutjar-lo, al contrari, en ell vaig dipositar grans esperances.

Si el feia el meu aliat potser aconseguiria reconquerir.

Em seguia com l’alè. Era un bon nen, dòcil i inconscient al mateix temps. Conserva molt avui del que va ser, qui el coneix té fàcil descobrir el mil homes de mig metre que s’amaga en ell.

Em sembla veure encara la carona espantadissa que li va valdre el sobrenom de: “el pobret”. Així li dèiem. Li deia tothom.  Al meu germà Marc durant anys tots el cridàvem “el pobret” primer i mes tard “el xarrapetes”.

Dos contra un…

Us ho podeu imaginar.

Seguiment infantesa |