Num 36. gracies
A cadascuna de les animes que d’una manera directa o indirecta aquell estiu varen allargar-me la mà per tibar-me i fer-me sortir del pou negre on vaig caure sense voler….
En especial gracies a tres. El meus tres àngels de la guarda.
Tres dones ara, tres adolescents de 15 anys quan les vaig conèixer: Les Meves Amigues. Amb majúscules.
Sempre hi son.
Els meus costals. Murs impertorbables i indestructibles.
Guarden les paraules, les bones i les dolentes, les que em fan falta.
Em dosifiquen el consol i els retrets. M’enganyen quan em convé i em jutgen quan no hi veig.
Suporten, riuen, s’enfaden, s’alegren i ara, també, envelleixen amb mi.
No sé que he fet per merèixer-les.
Res. Segurament mai compensaré el que hi trec amb el que dono, però quan hi son totes tinc la convicció de que el meu món es estable i no puc mes que sentir-me afortunada. Les necessito.
Algun dia els hi havia de dir.
Com la meva mare sol predicar: -mira que ets esquerpa de mena!. Necessito les lletres per expressar-vos el que sento.
He pensat que aquest era un bon lloc.
A l´Imma (mare de tres fills) des de la distancia però sempre a prop.
A la Susana (mare de 4, tres de les quals son trigèmines) des del món físic i del que s’apercep.
I a la Marta (te dues nenes). La meva Marta.
Germanes en aquesta, en passades i possiblement, en futures vides.
Us estimo molt.
Seguiment agraiments |Ves a una contesta