Num 35. depressió postpart

Una tristesa infinita.

Dèbil per suportar tanta realitat, m’empenyien els silencis.

Buscava els racons, com quan era petita, lluny de tothom.

Plorar, per desfer els nusos que m’estrenyien per dins.

Incapaç d’aixecar-me, de plantar-li cara al mal, res espantava les meves tenebres i el món es tenyia de grisos.

 Per més que a fora lluís el sol, per mes que els meus nens grans em supliquessin amb l’expressió.

Els apartava.

Perquè no em veiessin plena de llàgrimes, perquè no sabessin que la mama no recordava com feia per estimar-los.

Fins i tot temia abraçar-los per no encomanar-los el podriment que em   consumia.

 Volia que passes,

 que el temps corres,

 que aquest present no hi fos.

Seguiment tenir bessons |