Num 33. Observant els meus fills

Quan vaig conèixer els meus fills grans jo encara era jove i ingènua. Estava meravellada . Eren tan petits, tan indefensos, tan fràgils, tan ben fets. Ho tenien tot. Que minúscula la ungla petita del dit petit del peu!!. La Judit plorava, (va seguir plorant intermitentment fins els 6 anys) i el Jaume dormia, plàcidament, amb la seva boqueta rodona que encara té. Em passava llargues estones hipnotitzada mirant-los. Sembla que riguin, somien?. oh!, que fa? S’ha espantat. Em feia respecte agafar-los, canviar-los  els bolquers amb aquelles cametes tan primes, amb el el culet tan vermell, amb el melic tan entortolligat.

 

Quan vaig conèixer el meus fills petits era una mare adulta i experimentada. No me’n sabia avenir que el miracle s’hagués pogut tornar a repetir. Un altre cop tenia dos essers diminuts tan indefensos, tan suaus, tan tendres. El Ton amb els dits llargs i les manetes que obria i tancava, la Martina, amb el nas de botó i els ulls xinets. Els tocava, els olorava i em preguntava:

 

algun dia els arribaré a estimar tant com m’estimo als altres?.

Seguiment tenir bessons |