Num 110. Prematurs
Irene,
No puc parlar de prematurs perquè cap dels meus fills ho és.
La primera bessonada va rondar els 3.400kg cada un i la segona els 3.200 kg. No es per “fardar”, que això fa molta ràbia, és per animar a les recent embarassades, pel què afegiré a més, que el meu pes anterior estava sobre els 50 kg ben justets. Es a dir, que on sembla que no hi pugui haver lloc, n’hi ha.
El que vull donar a entendre , és què, malgrat em tinc ben merescut el bunyol (tranquil·la Mònica, que tot s’acaba comprimint), no podria parlar de prematurs en primera persona.
El cas més proper que tinc és el de la Susanna, una de les meves més, que va portar al món trigèmines.
Quan van néixer eren tan menudes que hi cabien en el palmell de la ma. Semblava que no sobreviurien sense un miracle, i aquí estan.
Vaig compartir el seu vuit quan desprès de tants anys de desitjar-les, desprès de tantes setmanes de por i dubtes, desprès d’haver parit tres criatures, se’n va anar de l’hospital, solament, amb la mateixa bossa amb que va entrar.
Ho vaig compartir i ho vaig entendre, però no ho he sentit. Jo això, gràcies a Deu, no ho he viscut.
Son ara unes nenes precioses. Intel·ligents i ben educades. Xiques encara, pesen tres unces que diria la meva mare, però, no tenen res a envejar a les capacitats d’altres nens de la seva edat.
Sé que ha hagut de justificar moltíssimes vegades el perquè de la estatura i del pes, la gent la interrogava mirant de descobrir la seva edat real, real?, com si el fet de néixer abans les convertís en defectuoses. Ai senyor, quin poc tacte segons qui!
Sé que em llegeix, perquè els meus tres àngels de la guarda sempre ho fan. En un moment o altre.
A veure si s’atreveix a dir avui la seva, ni que sigui per fer costat a altres mares de prematurs múltiples.
Segueix tenir bessons | Comentaris (3)Num 107. Etapes
Els bessons petits són apunt de fer l’any i mig. No em pregunteu quans mesos son això, mai he entès la mania que te la gent a comptar-ho així, a mi, em bloquegen quan em diuen que el nen té 15 mesos.
Els meus ara faran l’any i mig. Som a la etapa 3.
De 0 a 3 mesos = etapa 1
De 3 mesos a 1 any = etapa 2
De 1 any a 3 anys = etapa 3
Desprès dels tres anys en venen més però els canvis no resulten tan significatius per ells i per a tu com ho són en les primeres etapes.
La etapa 1 es millor que la 2 i la 2 és pitjor que la 3.
Encara que a vegades et sembli que vas enrere és tan sols una il·lusió momentània. Cada dia que passa guanyes i guanyen autonomia, recuperes engrunes de llibertat que t’anirà molt bé per l’equilibri mental. Fes-les servir.
A la etapa 3 sobreviuràs sense ajudes i, el millor, no les sentiràs a faltar.
Amb els bessons, l’etapa 1 es de color vermell sagnant.
La 2 comença també pujada de to però va perdent color fins que s’esdevé d’un rosa pàl·lid i “pastelòs”.
A la 3 deixes de tenir bessons. A partir d’aquí, el que tens, son dos nens que es porten molt poc. Ja no van en pack perquè cada un d’ells s’està definint individualment i evoluciona al seu ritme.
Mira, com t’ho dic, que fins i tot et sabrà greu quan hagis de dir als desconeguts; – si es que són bessons!!!
Segueix tenir bessons | Comentaris (6)Num 49. Intimitat
M´agrada estar sola. Es una de les meves rareses.
Embolicar-me de silencis, trenant pensaments, observant, en l’anonimat, la vida.
Com la nena que carregada amb les joguines que estima s’amaga sota el llit per fruir del que es seu.
M’encanta encetar llargues converses que no porten enlloc. Parlar per parlar. Fer-li burla al temps, deixant-lo passar com si en tinguéssim de sobres.
Enyoro escollir els moments en comptes d’aprofitar-los. Ho enyoro tant!
Tenir intimitat i compartir amb qui jo vull. Arribar i asseure’m. Explicar sense sorolls, sense interrupcions, sense orelles forasteres que escolten i jutgen.
Viure a casa meva sense demanar permís.
Compartir amb la parella qualsevol estat d’ànim sense la pressió d’estar observada de reüll. D’haver de reprimir-me. D’haver de guardar per desprès “quan estiguem sols” secrets que, sense voler, oblido.
Sento a faltar no haver de donar explicacions.
Per mi, el preu mes alt que he hagut de pagar pel fet de tenir fills: Renunciar a la privacitat.
Però amb dos, almenys el primer mig any, es impossible. Envoltar-te d’ajudes es qüestió de supervivència.
Ho sé perquè ja ho he viscut una vegada. Fa deu anys.
I sé també que es temporal.
Igual que es una sort comptar amb algú, també es molt lícit protestar perquè envaeixen el teu espai. Ni que sigui una invasió de bona fe.
Com que aquest blog es el meu “pensil” i el faig servir com vull, avui, m’ha vingut de gust queixar-me.
Segueix tenir bessons | Comentaris (5)Num 37. Desprès
Sempre hi ha un després.
De la depressió post part també te’n surts.
Sabia que jo no era així. Que tot el que notava no era mes que un miratge, la meva ment m’enganyava. No tenia motiu. Cap ni un. Les coses dolentes eren meres excuses per justificar l’estat d’ànim. Tenia que descobrir la solució. Havia de resoldre com fer fora de mi les boirines.
En la primera revisió li ho vaig dir el metge:
- si us plau ajudi’m.
Tots insistien en que només els fàrmacs em podrien fer millorar. M’hi resistia.
-busquin en el meu cos, alguna cosa s’ha alterat.
No ha pogut ser fins quasi bé 4 mesos mes tard en que unes anàlisi de tiroides detectaven hipotiroïdisme.
Per fi.
Sabeu que em va dir l’endocrina?
“Moltíssimes vegades es confon la depressió post part amb una alteració de tiroides. Per desgracia passa massa temps abans no la tractem i resulta irreversible.”
Com pot ser?
Els defectes hormonals es localitzen amb una simple anàlisi de sang.
Entenc que pels metges som poc mes que un historial. Ho comprenc perquè sinó els que acabarien malament del cap serien ells. Per això, també, en ocasions s’equivoquen.
Cal no confinar-se de ple. Cal que cada una vetllem per nosaltres mateixes i no renunciem a conformar-nos.
Si no et trobes bé, busca. No desisteixis fins que sàpigues.
Els problemes son només un repte. Existeixen per cercar la solució.
No perdis temps. No et preocupis, ocupa’t .
I la trobaràs.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)Num 35. depressió postpart
Una tristesa infinita.
Dèbil per suportar tanta realitat, m’empenyien els silencis.
Buscava els racons, com quan era petita, lluny de tothom.
Plorar, per desfer els nusos que m’estrenyien per dins.
Incapaç d’aixecar-me, de plantar-li cara al mal, res espantava les meves tenebres i el món es tenyia de grisos.
Per més que a fora lluís el sol, per mes que els meus nens grans em supliquessin amb l’expressió.
Els apartava.
Perquè no em veiessin plena de llàgrimes, perquè no sabessin que la mama no recordava com feia per estimar-los.
Fins i tot temia abraçar-los per no encomanar-los el podriment que em consumia.
Volia que passes,
que el temps corres,
que aquest present no hi fos.
Segueix tenir bessons | Comentari (0)