Num 76. Una altra versió de la maternitat
D’acord, es veritat.
En un moment determinat ho vaig dir. No fa gaire. Si. Que si. Que quan em va sortir per la boca es que ho pensava de debò.
- - A la merda tot!!
Ui!, i més coses!. Per no mencionar les que he pensat i que no sap ningú.
Son moments transitoris de demència mental en que et veus en un túnel fosc i sense sortida….ES POT SABER PERQUÊ M’HE POSAT AQUI DIIINS!!!!
Es com vomitar, fa falta estar ben marejada per treure-ho tot.
Però ella, ella?, una mare aparentment tan coherent, pacient, de les son capaces d’explicar “la formació de l’àtom” per impedir que els seus fills no toquin el que no han de tocar…ella, ho asseguro, amb el que va dir aquest cap de setmana, em supera.
Les seves dues filles, desbocades, la tibaven per aquí i per allà, s’esbatussaven i la sacsejaven per mirar de captar la seva atenció. Amb els nervis de ferro, com si res, ignorant-les i un posat de “quin dia més bonic que fa” provava de mantenir una conversa coherent amb mi.
- - Mes nens? (li espurnejaven les retines) si vols que et sigui sincera, quan veig una dona embarassada sento llàstima, em fan molta pena.
Sona terrible, però, encara que no quedi bé, ho sabem, ho saps, ho sabràs… que ells son
el millor que ens ha passat, si, però, en molts minuts del dia també son el pitjor que em viscut últimament.
Res, quan els vegis dormidets, cap allà a les 9 del vespre, ja et vindrà el penediment.
No t’has equivocat, t’ho dic jo, tranquil·la, es millor haver-los tingut.
Que si dona, deixa estar les que encara son solteres, semblen contentes però en el fons ens envegen i tampoc ho passen tan bé com sembla… a la llarga …soles com mussoles i nosaltres rodejades de gent que ens estimarà (¿?). Cal ser optimista.
T’ho explico perquè no t’imaginis que tens impulsos psicòpates, per que no et sentis malament.
Que jo crec que inclús les besties tenen aquests sentiments…(si parlessin!!!)
Ah no! No te’n enfiis, ni un pel, de les que fan veure que tot es sempre bonic, (mentideres)
….aquestes, si els hi preguntes, estic ben creguda que et diran també que elles no, ni criden, ni rondinen,…, i quan van de ventre ? Que? No, ui no! Les d’aquesta mena mai no se’ls hi ha escapat ni un pet. Es que no en saben fer..!!!
Es clar. Es clar.
Ja ho aniràs veient, hi ha de tot a la vinya del senyor….,
No t´hi atabalis, el que dèiem, demència transitòria.
Segueix ser tu mateixa | Comentaris (2)Num 61. Espai particular
Amb els primers ja em va passar.
He descobert de nou que el lloc de la casa on prefereixo estar és el wc. El lavabo.
El freqüento tan com puc, però, sobretot, quan venen visites. A escollir les vistes de confiança, aquelles a les que puc endossar els nens amb tranquil·litat, les que em permeten passar la balda sense interrogants. Tanco la porta i la felicitat m’obre els porus. Sola, estic sola, soleta, sola. I m’assec amb calma, invocant tots els meus móns, els vells i els nous, sense haver-los de compartir amb essers diminuts que ploren i bavegen.
La gent hem d’evacuar, no? Res del que faig es estrany, ni està malament. Els abandono per necessitat.
Cada vegada hi tinc mes trastets al wc. Al començament traginava amunt i avall amb el llibre que llegeixo, al final li he trobat un raconet. Després, les cartes del cole dels nens grans, les ofertes del súper, alguna revista, coses que em queden per mirar …i, últimament, l’agenda i un boli i un paper per si se m’acut el que sigui. Com serà que estic pensant de posar-hi prestatges…
Quan ve la meva mare o són hores de cangur la diversió es multiplica; “cling” tanco i munto un spa.
La dutxa m’acaba d’aïllar del tot. Com si agafés un transbordador especial , el soroll de l’aigua m’abdueix. Ben calenteta, que em caigui potent damunt el clatell. Tanco els ulls. Se m’arrissa la pell. Quin gustet!!! Que bonic es tot!! Més, més, una miqueta més!! Vegis els dilemes que tinc per sortir de la meva capsula interplanetària!!! El cap li diu als peus: – vinga, fora!! Però no es posen d’acord. Negocio i re-negocio amb mi mateixa llargament per decidir-me a tancar l’aixeta i tornar a la realitat.
S’ha acabat.
Mentre m’eixugo ja no ho passo tan bé, la meva connexió mental, amb interferències, però, rep freqüències de l’exterior: Em sembla sentir que ploren. S’obren i tanquen armaris, que deu buscar a la cuina? Una galeta? – mama, no!!! !!!!Que han de dinar (ja sabia jo…) Quina hora deu ser??
Segueix ser tu mateixa | Comentari (0)