Num 105 La regla
No m’agradava tenir la regla.
Fins i tot quan vaig saber i vaig entendre el que significava, no la volia tenir.
Feia, com diu la Emilía, que em trobes malament i em convertia en una dona.
Jo no era una dona.
Fins aleshores jo solament era un ésser humà asexual. Tirant a caballot. Jo era jo i aquella cosa fastigosa m’obligava a ser classificada. No em donava la gana.
En vaig renegar. Com si el dia del llepet no hagués existit mai, vaig anar tirant com si res.
Difícil no va ser perquè tot es portava amb tant secret que no parlar-ne, no queixar-te, no deixar-ne rastres, fer veure que res passava…doncs resultava la mar de normal.
Millor. Això em va donar una treva llarga per seguir pul·lulant pel món amb els meus núvols de colorins infantils; Podia seguir fent servir els meus superpoders o corretejar pels boscos amb la fantasia de ser meitat Mowgli meitat Tarzan.
Però també em va servir per ser malvada. Cruel. I ho sé i me’n penedeixo.
Fins a vuitè d´E.G.B jo anava a la Divina Pastora. Una escola exclusivament femenina. Malgrat que tan alumnes com professorat érem de sexe femení, seguint la tònica del moment, d’aquestes coses ni mu.
La Domench a cinquè va ser la primera nena que va tenir la valentia de dir a tothom que a ella ja li havia vingut.
Que vaig fer? Acostar-m’hi a abraçar-la i dir-li; ja som dos?
Que va.
Vaig liderar un grupet que la va tractar com a una “apestada”.
Me’n reia dels seus pits grossos, dels granets que li sortien a la cara.
Mentre l’assenyalàvem amb el dit i miràvem de no acostar-nos per tal de que no se’ns encomanes res, jo ajuntava les cames perquè no se’m notés el paquetot. M’arreplegava a la taula per calmar el mal d’ovaris i les ganes de vomitar.
Que miserable.
Ho sento noia.
Si mai llegeixes el meu bloc no espero que entenguis les meves raons perquè ni jo ara les entenc. Ha passat molt temps, ja no és important.
Simplemement, te’n demano disculpes.
Segueix reflexions | Comentari (1)Num 86. Un altre moment
Mig dia i un sol de justícia.
A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.
Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.
Fa calor.
Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.
Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.
Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.
Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.
I veig, el que és, una “plaçoleta” petita on s’hi “nusen” com varius sis carrers estrets.
Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.
M’hi encanto.
Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.
L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms. A la veïna de seient no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara menuda farcida de plecs.
Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.
No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.
Però ho van ser.
De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.
Hi contaven amb això quan eren com jo?
Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.
No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.
Me’n vull anar a casa.
Segueix reflexions | Comentari (0)Num 83. Quan
La cosa va així:
Quan entres a l’edat de merèixer i encara no tens xicot et pregunten perquè i quan.
Quan comences a sortir amb algú insisteixen a saber si t’hi casaràs i quan.
Quan deixes de ser una dona soltera els preocupa saber si penses tenir fills i quan.
Quan acabes de parir i et penses que s’hauran saciat, et demanen si en tindràs més i quan.
I tan els fa si acabes de portar al món, dues, tres o quatre criatures. No se’n fan el càrrec, per mi, que ho diuen sense pensar. Com si els haguessin inserit un programa de “relacions socials i salutacions varies”.
Si escoltes la gent corres el risc de perdre’t mitja vida en l´intent d’acontentar-los, i, tan se val que aquesta gent sigui molt pròxima o no; ni s’ho mereixen, ni en tenen dret, ni en trauran res de fer-te canviar a tu.
Amb la maternitat i sobretot les recents, hi ha com un excés de “judicis gratuïts” i ” imposició de conductes políticament correctes”
No s’ha de fer. No ho hem de fer. No ens ho han de fer.
Les persones ens acompanyem les unes a les altres però consumim la vida individualment.
Tu no ets millor que jo.
Per això, hi ha poquíssims consells que puguis seguir a cegues.
Avui te’n donaré un d’aquests. Si a mi me l’haguessin fet arribar a temps m’hagués estalviat molts disgustos:
“Allunya’t tan com puguis d’aquells que no et vulguin com tu has escollit ser.”
Segueix reflexions | Comentari (1)Num 79. Un moment
Soc al parc de l´Enxup. Primeres hores de la tarda.
Els bebès dormen, son al cotxet. El ventet suau els hi bufa el borrissol, encara no es pot dir que tenen cabell. Son tan petits. Miro de deixar-los a l’ombra i jo també m’assec. A prop.
La fusta vella del banc es plany quan m´hi aposento. Poso la bossa al costat i passo el palmell de la mà damunt d’un peuet nu. Sembla de cera. Quietud. Me n’adono que hi ha un gronxador fet malbé. Pau. El sol, esgotat, ja sense forces fa brillantines al tobogan i apareixen entre fantasmes records de quan la Judit em donava la maneta per baixar-hi.
Arriba gent. Altres mares i altres nens. Les orenetes s’empaiten entre mig de volves de plataners. - no corris! Diu la dona de vestit blanc. – cauràs! Avisa l’altra amb el berenar a les mans. El cel és temperat de blaus. Esmorteït ve de lluny el brogit dels cotxes al passeig.
Miro de nou als bebès.
Que afortunada soc.
Agafo aire i l’empresono als pulmons, aguanto, per no alliberar-lo….. si deixant de respirar pogués parar-ho tot… Se m’escapa amb un sospir. Somric.
La vida és un instant curt i preciós.
Segueix reflexions | Comentari (0)Num 75. Mètode Estivill
Si o no?
Si t’acostes a l’any i encara no has aconseguit que dormin d’una tirada la nit sencera, tard o d’hora, sentiràs parlar del Mètode Estivill.
Funciona? Si, si ho fas bé sol funcionar. En els meus i en els que conec a la majoria els hi ha anat bé. No a tots.
Ho aconsello? No puc respondre.
He estat debatent amb mares que ho defensen acèrrimament i també n’he conegut algunes poques que ho detesten amb la mateixa intensitat. Les dues versions han influït en mi. Aquestes alçades no m’hi veig en cor de pronunciar-me en un sentit o altre. Crec que el millor serà que, com jo, llegiu el llibre i hi apliqueu el vostre sentit comú. L’essència del que hi diu és un criteri molt vàlid que podreu fer servir en diversitat de moments ( no solament per dormir) de l’educació del vostres fills.
Si mes no, no serà una pèrdua de temps.
Hi ha un concepte que tinc clar i que m’ajuda davant els dubtes diaris que ser mare em comporta:
L’objectiu més important que tinc es fer que ells creixin i puguin desenvolupar-se lliurement sense dependencies físiques ni psicològiques.
I de vegades és tan dur!!
Sé, que per aconseguir-ho haig de renunciar a la part egoista que els voldria lligar a mi eternament i també a aquella part del camí fàcil que concedeix sense assumir les conseqüències. Ho faig ara perquè espero la recompensa a llarg termini.
I potser m’equivoco, ..quan em miren amb els seus ullets tan nets i estenent les manetes, cridant-me amb els ditets…M’hi esforço, perquè vull que siguin adults autosuficients que sobrevisquin a la meva falta el millor possible. Que la seva felicitat no depengui de la meva existència. Perquè els estimo de veritat.
D’aquí a l’adolescència…quin trajecte més llarg i complicat. Som al principi, només; Aprendre a menjar, caminar, dormir…estem en la part bàsica, com si diguéssim, i ja ens em fem una idea, d’entrada, sabem que res és tan fàcil com semblava.
Segueix reflexions | Comentari (1)