Num 112. El xumet. (continuació i final)
Al xumet m’hi van sucar de tot.
Sucre i mel i trossets de xocolata i nata per la mona. Cava per veure’m fer ganyotes, i desprès, sal i cafè quan pretenien que les deixés.
No va resultar.
Inclús me les van tintar.
Tan em va fer.
Quan al final tornava a notar la boleta de cautxú bombejant al paladar, el gustet em dominava. No hi havia qui me les llevés.
Va ser apel·lant la meva consciencia. (De petita ja en tenia molta)
“Lletja” era la única paraulota que coneixia. I jo era “lletja” per fer-les servir.
Un dia em vaig apropar al balcó, sola, i les vaig llençar.
La mare m’hi va trobar de “cuclilles”, sanglotant, mirant l’infinit del carrer, fent “vine, vine” entre murmuris, arronsant els cinc ditets de la mà que les havia empès.
Vaig ser bona nena i valenta.
El que passa és que també vaig tenir molt mala sort:
Van quedar penjant per la llaçada, en un cablejat de telèfon que travessava la via.
Nits d’hivern, tardes d’estiu, matins de primavera… moltes vegades em van haver de treure de la bora del balcó. Fitant la fosca nit. Amb la punteta del nas enganxada als vidres. Enyorant la meva droga. Veient com el fred, el sol i el vent les ennegria i les consumia. I jo amb elles.
Les meves pipes!!!
Ni els Patxes, ni l’home del sac.
Ningú més me les prendria, ningú més me les tornaria.
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 111. El xumet
Fins els cinc anys vaig viure al carrer Sant Carles. En un pis, d’un edifici vell, que ja no existeix.
Una immensa claraboia donava llum a l’escala que feia cargolins fins dalt de tot, amunt molt amunt, on nosaltres vivíem.
En aquells esglaons gegantins vaig aprendre a fer-me el llaç de les sabates; unes botes ortopèdiques marrons que em servien per rectificar els peus amb tendència a ajuntar les puntes al caminar. Quan em preguntaven, jo responia que és que els tenia rodons. Volia dir, pont. M’ho van descobrir en una “revisió medica” de les que feien a l’escola.
Si tanco els ulls veig el lloc.
Compto que hi havia 4 replans. En cadascun d’ells, tres portes de veïns a l’esquerra i un de sol a la dreta. Nosaltres ocupàvem el de la dreta del quart.
Just al davant de la meva entrada, allà on l’escala moria, hi havia una porteta petita d´on mai no vaig veure sortir a ningú.
Quan la mare saludava a la veïna, quan el pare tancava els dos panys, quan la Teresa feia el rebedor i deixava obert perquè s’eixugués, quan ningú em veia, la vigilava.
De fet, era una porteta tant baixeta com jo, i doncs, o bé hi vivia gent d’estatura minúscula, nans o fades, o, joguines encantades de les que s’han fet malbé i no vol ningú. A vegades somiava amb que la travessava.
Casa meva era plena de llum. El sol hi entrava sobretot pel balcó.
Hi tinc un retrat assegudeta damunt una gibrella en aquell balcó. Es podria dir que vaig aprendre a fer les meves necessitats veient passar la gent des de dalt del cel, com un ocell.
Del pis del carrer Sant Carles recordo poc: La porteta misteriosa, el mussol que va caure darrera el televisor i les pipones.
Les pipones m’agradaven molt.
La mare me les lligava amb una cinta perquè en feia servir dos cada vegada. Amb una hi feia la pipa, amb l’altra hi refregava el nas.
Alguna cosa m’haurà quedat al subconscient que encara ara quan les veig em ve salivera.
Hi tenia vici.
(continua)
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 109. L´hora del bany
Banyar-nos junts ho vam fer molt temps.
Tant, que em vaig començar a fer gran i com que tenia vergonya d’ensenyar, just això, les meves vergonyes, doncs m’hi ficava amb banyador.
Primer jo i uns anys desprès, la meva germana.
Vaja, per fer-nos una foto. Pena de no haver-la fet, ara ens faríem un tip de riure.
Els pares, més criatures que nosaltres, una mica desorientats amb el tema de la pre-adolescencia, no en van donar importància i feien com si fos tant normal rentar-nos pràcticament vestides.
Quin “follon” de cames.
Les dues “bledes solejades” ensabonant-nos com podíem i el meu germanet al mig, nu de dalt baix, com un cuquet relliscós. Pobrissó, no feia més que mirar-se els genitals i preguntar-nos quan i fins on a ell també li sortiria pel.
Es clar que se’n moria de ganes.
Quina llàstima. S’enrabiava perquè volia poder-se posar, com les seves germanetes, els calçotets de nedar.
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 98. Plou
Plou.
Plovia aquell dia també.
El cotxe de la meva mare era gran. O potser no. Potser era jo qui era molt petita.
El seients d´escai guardaven un segon la calor del palmell de la meva ma i desprès tornaven a ser freds. Feien olor de goma vella.Em marejaven.
Clec. Clec. Clec. Resaven els parabrises. Aquells bastonets. Un empaitava l’altre, mai s’atrapaven del tot. Es plegaven i milers de gotes que petaven com crispetes tornaven a esquitxar el vidre. L’aigua feia camins lliscosos que s’unien capritxosos. M’amagaven. A fora tot era, gris, brut i moll.
Però jo estava allà, amb la meva mare. No em podia passar res.
Ella conduïa la maquina que ens portava. Valenta i sabia. Tocava les palanques i els pedals i a mi em venia la son.
Sonava la radio.
Un senyor cantava una cançó a la seva filla.
La mare la sabia i jo una mica també. La acompanyava en la tonada.
“ de niññññaaa a mujeeeeer”
Em venien calfreds i en feia mal al empassar.
Ella no em deia res però jo sabia que m’espiava. Bellugava el mirallet fins que em trobava.
No m´agradava aquella musica.
Era una musica trista que sempre que l´escoltavem la feia plorar
Segueix infantesa | Comentaris (4)Num 82. El televisor
No tinc memòria d’haver tingut atacs hipocondríacs de petita. L’únic que recordo que pugues posar en risc la meva salut era mirar la tele si hi sortien “rombos”.
- - Que em pot passar papa?
- - Que se’t tallarà la creixença.
I amagar el cap sota el coixí fins que m’avisaven que ja estava.
El que hi sortia a la pantalla no ho sé, de sentir no es sentia res, com a molt, uns sospirs i jo no espiava mai. Encara que no sabia que volia dir el meu pare amb allò de la creixença, entenia, que mirar atemptava contra la meva integritat física.
Sortosament els “rombos” només eren al vespre i amb segons quines pel·lícules, la resta del dia no hi havia perill. Menys mal! Perquè funcionava a tot drap des de primeres hores fins que sortia al himne d’Espanya, l’anagrama de colorins i el piiiiiiiiii.
Era, el nostre, un aparell amb la carcassa marró i botonets de rosca amb els que sintonitzàvem l´”uacheefa”, l’únic canal alternatiu. De vegades no n’hi havia prou en fer girar el botó, i calia bellugar l’antena. El pare ens feia sortir a fora i ens cridava per dir-nos cap a on havíem d’enfocar-la. D’altres, tampoc era suficient moure l’antena i la imatge ballava, aleshores, la centràvem amb un cop de puny al damunt. La mare ho feia amb la sabata.
Evidentment, no existia el comandament a distància.
Tota aquella gent que hi sortia i que parlaven el castellà eren part del meu entorn familiar. Un run run de fons. La iaia, al cel sigui, una mica confosa, deia que a alguns els coneixia de quan era jove i vivia a Manresa.
El televisor era el més important dels nostres electrodomèstics.
Al mig dia, desprès de dinar, el pare s’estirava al sofà i jo m’hi enroscava entre les seves cames.
Era el moment de les noticies i aleshores , i fins que no venia l’home del temps, estava prohibit parlar.
Segueix infantesa | Comentari (0)