Num 59. situacions embarassoses

Farta estic.

Farta, d’aguantar la respiració.

D’aguantar-la i al mateix temps d’anar parlant, rient, escoltant, caminant.., com si res.

Es un art, eh?.Un tip de patir!! Amb lo feliç que seria si no fos!! Coi d’abdominals flàccids!!!

 I es que a més, a mi,  les espatlles se m’aixequen sense permís,  a l´ agafar aire, saps?, i quan me’n adono, semblo un “arganboy”. No sincronitzo bé.

Fastigosa  primavera que maltracta la meva autoestima. 

Quina publicitat li fan, no? Ja es aquí, ja és aquí!!!.  ”La primavera ha venido…” Uiii  que bé! Els ocellets i les floretes. Ja. I tant. Ja. I que en faig jo del bunyol  d’un pam que em penja del melic?. A veure. Expliqueu-m’ho. Que els pantalons m’hi caben, però el bunyol no.

Sóc “gorda” o ” semi-gorda”? Estic per redefinir.

La culpa la té el bunyol.

Quines suors matutines per fer-lo amagar i ell que no vol i jo que l’empenyo amb els dits cintura avall per dins els pantalons. No hi ha forma!, si entra per un costat se surt per l’altra. I els nens que em criden i que falten 10 minuts. Prou. Així et quedes!! I a qui no li agradi que no miri. Apa! A fer ” l´arganboy”  fins el cole.

Però quina llum tant forta de bon matí!!

El sol dona de ple als aparadors de les botigues, farcidets ells de robeta per barbies. Per cert,  al hivern també emmirallen tant? Per mi que m’hi veig mes ara. Ni que no vulgui es que tots els vidres em tornen la imatge: jo amb els petits i el troleibús i amb els quatre i amb el bunyol….mare meva, a casa em veia millor…  i es que em venen ganes…ganes… de fer veure que no em conec:

• - mama, que estàs enfadada?

Aquesta es una de les avantatges de tenir tants fills;  et despisten quan mes et convé.

Llàstima de l’oportunista de torn que li dona per fixar-se en tu just els únics 15 minuts del dia en que, pel que sigui, t’has relaxat. Escoltes com diu:

• - No m’ho diguisss??? Oh!!!

Aleshores,  el meu cos activa un sistema d’alerta que fa treballar més ràpid tots els òrgans vitals. Suplico; Uiii. No, si us plau no. Aquí al mig del carrer…no m’ho facis.

• - En seriooo? No m’ho puc creure.

I es que resulta inevitable. Aquesta mena d’individus que fan això, no es poden controlar. Allà que la veig, travessant el carrer amb els braços estesos com una benaventurada.  De pet cap el bunyol. Així que el te ben agafat em diu:

• - Tornes a estar….

 

Au,  calla i somriu i digues que no passa res.

Qui la va matricular….la primavera!!!!!!!

Segueix embaràs multiple | Comentaris (3)

Num 58. La màgia existeix, no deixis de buscar-la.

A tothora has de saber trobar el camí, el carrerany,  per  tornar enrere.

De tant en tant has de vestir-te, encabir-te,  amb la pell de quan tenies pocs anys. Omplir-te els llavis amb el gust, el nas amb les olors, (..) reviure-ho.

Força-t’hi

Vola.

Viatja cap a la historia viscuda. Torna  a ser la criatura que plora a la mama darrera la porta  per un càstig injust. Sent com se t’estreny el pit, com les galtes se t’escalfen, que salades son les llàgrimes i que lliscosos els mocs.

Perquè només així entenem als nostres fills. Des de dintre.

Perquè, quan perdem el nen que viu en el fons de cadascú, ens comencem a marcir.

Perquè els records també s’obliden:  Quan hi ha massa distància amb el que vam ser i el que som.

I que som? L’adult o el nen? O una barreja dels dos?

Fem-ho, fes-ho,  ni que sigui per no caure en la vanitat de creure que generacions passades foren millors.

Segueix convertir-te en mare | Comentaris (2)

Num 57. Enrere (continuació i final)

 Poc a poc vaig  posicionar el cap.

 Enfront.

Els braços perpendiculars al cos.

Els dits de la ma arronsats, fort, fins clavar-me les ungles als palmells.

Tensa. Pressionant l’estomac com qui va de ventre. Controlant l’esfínter, ( l’encanteri només em podia sortir per la visió, sinó, malament).

La mandíbula inferior lleugerament mes endavant que la superior. Que les dents no es toquin.

Les orelles enrere, amunt. Les celles també.

I ara, el toc final: els ulls. Com mes oberts, millor.

Les pestanyes esclafades a les parpelles. Notant com la força de l’interior va tota allà, a rebentar les esferes oculars.

Tsst. Estava funcionant.

L’oïda va recuperar les facultats, ho vaig saber perquè a l’Abril se li va escapar: – que fa?

I un rum-rum de veuetes al·lucinades esmorteïen les difamacions del gegant.

No podia dir quanta estona mes resistiria…

Ella anava afluixant el to, els meus poders l’atacaven, perdia la força.

Havia d’intentar no parpellejar, si trencava el fil de la connexió…

Al final va callar.

Ni m’ho creia.

El crani majestuós es va girar cap a mi.

La seva mirada, estava ja tan contaminada, que ni em veia ( o això em va semblar). Va fer sortir una arruga enorme entre cella i cella. Per ella, deuria ser incomprensible la influencia anormal que sentia.

Les meves retines, seques, eren com paper de pergamí, els llagrimalls es van posar a treballar a tot drap. Aviat va quedar tot entelat.

Al temps que perdia la vista, la ment va conferir una nova ordre: – somriu Anna, somriu. (les persones que somriuen sempre cauen mes bé).

Quina situació més complicada.

Ho vaig aconseguir.

Vaig ser capaç.

Al temps que jo ensenyava les dents, la seva boca es va obrir com la cova dels 40 lladres;  un pam, sense esma.

Havia guanyat.

Estava dominada. Percebia el seu espant

Punt i apart..

Em va abraçar. Em va donar aigua del Carme. (remei que servia per qualsevol situació) I el més important: m’ho va perdonar. Allà mateix, davant de tothom.

No puc dir que desprès em trobés be del tot, es clar, en acabat de l’esforç!! Però va valdre la pena.

Mai més va tornar a resultar. Però, que vols? La immensa majoria de persones, ni això!

Aquests fets extraordinaris, fil per randa,van passar de debò.

Fa…..  que se jo!!.   Moooltiiissims anys.

Em podeu creure o no.

Segueix infantesa | Comentari (1)

Num 56. Enrere (continuació)

Però, quan un diu mentides… al final l’acaben descobrint, sempre. Fins i tot els gegants més beneits enxampen a aquells que els destorben, tard o d’hora.

 

• - Pujabet!!!

 

La veu colossal era directament proporcional a la anatomia física.  Una bocota portentosa que quan cridava ensenyava tots els queixals.

 

• - Pujjjaaabbbeeettttt!!!!!!!!!

 

I les pobretes nenes de la primera fila, com estàtues de pedra, aguantaven impassibles la pluja salival que se li escapava de entre les dents cada vegada que feia la b amb la e del meu cognom.

Ningú no es movia. Ningú no es girava per mes curiositat que tinguessin en saber que feia jo.

 

• - Vine cap aquí. Immediatament!!!

 

Asseguda a la seva taula de senyoreta en una cadira on a penes li cabia mitja galta del cul, de cara al públic, va  aixecar la ma per fer-la caure amb força i amb el puny premut damunt el meu quadernet obert davant seu de bat a bat i ple, ara, de guixades en vermell. Rebufava aire pels narius com una bestiota apunt d’envestir.

Les cames em feien figa, tota jo era gelatina pura. Però, m’hi podia negar? El silenci només el trancava el frec de la bata, al caminar. Em sentia apuntalada per  quaranta ulls inquiridors en el meu camí de penitent on els peus arrossegaven un cos abandonat. El cap baix i les espatlles arronsades.

 

• - Sabeu quina cosa tan lletja ha fet la Pujabet?????

 

Ensenyava els meus pecats amb el braç estès, com un mag mostra la carta que farà desaparèixer.

Quan vaig arribar al seu costat, asseguda ella, dreta jo, encara em passava un pam. Lladrava com un gos amenaçador, i jo, a la seva bora, m’anava fent petita com en polset. De sobte no ho vaig suportar mes,seria per la pressió, que em vaig tornar completament sorda.

Veia a l´Ortinez tapar-se la boca amb la mà. La Viarnes gronxava els seus rínxols fent que no amb el cap. La Vivó s’agafava a la taula amb els seus ditets de filferro.

Vaig aixecar la barbeta al sostre, fins el florescent, i, quan tot va quedar blanc, un pensament va aparèixer amb força:

Ha arribat el moment de fer servir la màgia.

(continua..)

Segueix infantesa | Comentari (0)

Num 55. Enrere (continuació)

Amb el seus números punxeguts i llargs escrivia a la pissarra mentre les nenes llestes es barallaven per dir primer el resultat.

Aprofitava jo que ella estava d’esquena per esborrar i escriure de nou al meu atrotinat quadernet i desprès,  amb el “boli bic” tan xuuulo,  un “bien” recargoladet com una serpentina.

Facilíssim.

Excel·lent de matemàtiques a la primera avaluació.

Cap a la segona, la Ortinez, que s’asseia al meu costat, va començar a sospitar.

No acabava d’entendre que hagués de fer aquella barrera entre nosaltres amb l’estoig i la carpeta i amagar el cap amb la màniga cada vegada que corregíem matemàtiques, a més, imagino, que es deuria preguntar; com podia ser jo la millor nota de la classe? Es queee.. era clar que alguna cosa no li quadrava.

Un dia em va mirar d’una manera que em va fer posar vermella. 

Era un senyal. Estava perduda. La Ortinez seria qui em delataria (¿?) No trobava escapatòria:

 Estudiar?

Encara que m’aprengués  aquella barbaritat de “codis” de memòria, jo que se que feien amb les “operacions”!!! Val,  que amb el dos per dos cada cop venia el quatre, però i amb el numero de “m’emporto”?? eh? eh? Aquest era sempre diferent.

Quin “intrinculis” !!. Allò era impossible que jo ho sabes fer mai.

Res però, tranquils, que només van ser cabòries transitòries.

Quan va sonar el timbre de sortida, curiosament, també es van esvair les meves preocupacions.

A la propera classe de mates em vaig estampar el “bien” directament i sense arranjar res. Les xifres ben arrenglerades, en la quantitat justa a la mida de la multiplicació, però, això si, posades per inspiració, tal i com m’anaven venint, sense el mes mínim sentit.

Seria veritat que els gegants son curts de mollera? Se n’adonaria la senyoreta?

Fixa’t:

Excel·lent, també, en la segona avaluació.

I quina sensació més guapa quan tothom pensa de tu que ets poc mes que un geni !!!

(continua..)

Segueix infantesa | Comentari (0)